AUTORS

Ferran Padilla Nula a), b)
Alejandro Bergua Lorente a)
Anna Escolà Nogués a)
Jordi Farrero Mena a)
Miriam Llauradó Mateu a)
Carme Serret Nuevo a)

a) Equip de Teràpia Intravenosa i servei d’Angioradiologia de l’Hospital Universitari Arnau de Vilanova de Lleida (Institut Català de la Salut).
b) Departament d’Infermeria i Fisioteràpia, Facultat d’Infermeria i Fisioteràpia (Universitat de Lleida).

RESUM

1. INTRODUCCIÓ

Els pacients que ingressen a un hospital solen necessitar algun tipus de dispositiu d’accés vascular (DAV) per a l’administració de tractaments farmacològics i/o extraccions sanguínies. Segons la Societat de Medicina Hospitalària, el 75% dels pacients que ingressen a un hospital porten canalitzat algun tipus de DAV. D’aquests, el 59% són catèters venosos perifèrics (CVP) i el 16% són altres tipus d’accessos vasculars (1). Encara que la majoria de pacients tenen suficient amb un CVP curt, els pacients amb un accés venós difícil o amb necessitat d’un tractament amb una alta osmolaritat i/o amb un baix o alt pH necessitaran d’un DAV diferent, com el catèter de línia mitja (CLM) (2) o el catèter venós central d’inserció perifèrica (CCIP) (3), entre altres opcions (4). Tot i que els DAV són vitals per a l’atenció sanitària dels pacients, les taxes de fracàs d’aquests dispositius segueixen sent inacceptablement altes: fracassen el 25% dels catèters venosos centrals (CVC) i entre el 30-40% dels CVP (5). Les principals complicacions relacionades amb un fracàs prematur dels DAV són: oclusió (3), flebitis (6), dolor (7), infiltració o extravasació (8), trombosis venosa relacionada amb el catèter (9), desplaçament o retirada accidental del catèter (10), sagnat o exsudat pericatèter (11), hematomes (11) i bacterièmia relacionada amb el catèter (BRC) (12). Així doncs, per tot l’exposat anteriorment queda palès que l’accés vascular és una activitat fonamental que requereix de coneixements anatòmics i habilitats pràctiques per un reconeixement i gestió de les complicacions de manera pertinent (4).

Pel que fa a la canalització dels accessos vasculars, cal destacar que aquests es poden realitzar a través de diferents tècniques guia, les més utilitzades, actualment, són la visió directa i l’ultrasò (4). Per a la canalització de CVC es recomana la utilització de l’aparell ecogràfic i es desaconsella la palpació (categoria IB – CDC 2011) (13). També, remarcar que les diferents tècniques guia han de combinar-se amb altres tècniques de canalització com la tècnica Seldinger o la tècnica Seldinger-modificada (considerada la millor per a la canalització dels DAV) (14).

Els mètodes actuals d’embenat i fixació estan associats amb el fracàs dels DAV, l’augment dels esdeveniments adversos i l’escassa durabilitat (11). Per això, està augmentant l’interès per la cerca de sistemes d’embenat i fixació més efectius. A més, actualment, la disminució de les complicacions i el cost econòmic són els principals factors que es tenen en compte en l’elecció dels productes sanitaris (15). Així, per intentar disminuir les principals complicacions relacionades amb els DAV s’han creat nous productes sanitaris, entre els que destaca l’adhesiu tissular (AT) de cianoacrilat. Recentment, s’ha demostrat que la utilització de l’AT de cianoacrilat és segura amb els DAV (16) i, gràcies a les seves propietats inherents, pot portar millores molt interessants (5,11): Major seguretat gràcies a la resistència a la tracció, tancament de la ferida mitjançant una barrera protectora, minimització de l’exsudat hemàtic o líquid serós de la zona de punció i prevenció d’infeccions mitjançant l’eficàcia contra varis tipus de bactèries, llevats i fongs. Com a resultat, s’han realitzat diferents estudis que demostren l’efectivitat de l’AT de cianoacrilat en diferents DAV, concretament, en el CVP (17), CVC (18) i catèters arterials (CA) (19). També, s’ha comprovat la seguretat en pacients adults (15) i pediàtrics (20). A més, s’ha constatat que l’AT de cianoacrilat té un potent efecte hemostàtic en presència de sang (21) i que el seu ús, a llarg termini, no provoca cap dany als catèters de poliuretà (22). Com a desavantatge, s’ha suggerit que l’AT pot no ser adequat per pacients amb pell sensible o amb afeccions cutànies i s’ha recomanat la formació al personal sanitari, ja que s’han notificat casos de dany tissular per retirada de l’AT de cianoacrilat de manera incorrecta (5).

En la literatura científica no s’han trobat estudis clínics que posin a prova l’efectivitat de la utilització de l’AT de cianoacrilat com a fixació en pacients adults hospitalitzats amb necessitats de canalització d’un catèter venós mitjà o central amb tècnica micro-Seldinger modificada. Aquesta informació seria de gran importància perquè a l’actualitat aquesta tècnica és de les més utilitzades pels professionals sanitaris. A més, amb aquesta es realitza una dermatotomia (petita incisió en el punt d’inserció), augmentant el risc de sagnat pericatèter post punció i, per aquest motiu, el personal d’infermeria ha de realitzar una cura a les 24 hores post punció. A més, si es validés l’ús de l’AT de cianoacrilat, es podria estalviar temps d’infermeria i realitzar una cura més cost-econòmica, amb el conseqüent benefici per a les institucions sanitàries i els pacients (11).

2. OBJECTIU

Avaluar l’eficàcia de la utilització de l’AT de cianoacrilat com a fixació en la post inserció de catèters venosos mitjos i centrals canalitzats amb tècnica micro-Seldinger modificada en pacients adults hospitalitzats.
3. MÈTODE

Es va realitzar un assaig clínic aleatoritzat a un hospital d’àmbit públic, l’hospital universitari Arnau de Vilanova (HUAV) de Lleida (Catalunya, Espanya) del 16/09/2020 fins al 05/08/2021. En aquest projecte, es van crear dos grups aleatoritzats (1:1): grup d’intervenció i grup de control. Al grup d’intervenció se li va realitzar una nova cura amb AT de cianoacrilat i al grup de control la cura estàndard.

El càlcul mostral es va realitzar a través del contrast d’hipòtesis amb dos proporcions (cura amb AT versus sense AT), acceptant un risc alfa de 0,05 i un risc beta inferior al 0,2 en un contrast bilateral. Per al grup control, la diferència esperada va ser de 0,715, segons l’evidència científica (23) i pel grup d’intervenció, de 0,9, diferència clínicament significativa. Es va estimar una taxa de pèrdues de seguiment del 25%. Es va determinar que eren necessaris 90 pacients en cada grup, sumant així 180 pacients requerits per realitzar l’estudi.

Els pacients inclosos van ser majors d’edat, que requerien de la canalització d’un CLM (BD-18580 PowerMidline 4F) o d’un CCIP (BD-20178 PowerPICC 4,5 o 6 F), que van acceptar i firmar el consentiment informat de manera voluntària i amb un ingrés en una unitat mèdica (UMs) o quirúrgica (UQs) de mínim 7 dies. Els pacients amb condicions cutànies que contraindicaven l’aplicació d’un pegament cutani o amb al·lèrgia coneguda a l’AT de cianoacrilat, segons història clínica, i amb un INR > 2,5 o amb unes plaquetes <40.000/μl, segons analítica sanguínia de menys de 7 dies, van ser exclosos de l‘estudi. Es va oferir participar a tots els pacients de cada unitat d’hospitalització amb criteris d’inclusió i sense criteris d’exclusió. Totes les canalitzacions dels DAV es van realitzar amb l’ajuda d’un aparell ecogràfic com a tècnica guia i, una vegada realitzada la punció, amb la infiltració d’anestèsic local (mepivacaïna 2% subcutània) prèvia a la incisió de la pell amb un bisturí (dermatotomia), per facilitar la introducció del microintroductor dilatador pelable. Després de la inserció del DAV i abans de saber de quin grup formaria part el pacient, a tots els pacients se’ls va aplicar un protocol d’hemostàsia: compressió cronometrada durant dos minuts. Si als dos minuts no havia deixat de sagnar es continuava amb la compressió fins que el punt d’inserció deixava de sagnar.

Una vegada canalitzat el DAV i fet el protocol d’hemostàsia, es va realitzar l’aleatorització simple amb dos grups (AT vs no AT) per identificar quina cura s’havia de realitzar i saber de quin grup formaria part el pacient. Per aconseguir-ho, l’equip investigador va consultar la fulla amb l’aleatorització realitzada per la pàgina web http://randomization.com/. La tècnica d’emmascarament utilitzada va ser el simple cec, on els pacients i familiars/cuidadors no sabien quina cura tenien, però si els professionals sanitaris i els investigadors.

Al grup control se li va realitzar la cura estàndard (segons recomanacions de la INS (16) i la CDC (13): Apòsit de poliuretà transparent amb vora reforçada (3M®-1655 Tegaderm IV), Dispositiu de fixació sense sutures (BD-19940 StatLock PICC Plus) i Gasa estèril en el punt d’inserció. En canvi, al grup d’intervenció se li va realitzar la nova cura amb AT de cianoacrilat: Apòsit de poliuretà transparent amb vora reforçada (3M®-1655 Tegaderm IV), Dispositiu de fixació sense sutures (BD-19940 StatLock PICC Plus) i AT de cianoacrilat (SP-015V SecurePortIV de Adhezion Biomedical, Llc.). Totes les insercions dels DAV es van realitzar amb una llista de comprovació (Checklist) pre, durant i post inserció. Les variables recollides van ser dividides per categories.

Es van recollir les principals variables sociodemogràfiques i sanitàries: edat, gènere, data d’ingrés, motiu principal d’ingrés, diagnòstic (segons codificació CIE-10), infecció o no per COVID-19, tractament farmacològic, anticoagulants i/o antiagregants, anàlisis sanguini de menys de 7 dies, unitat d’ingrés, servei sol·licitant i dia d’inserció i de retirada del DAV. També, es van recollir les variables del DAV canalitzat: motiu d’inserció, nombre d’intents de canalització, tipus de catèter, calibre, longitud, braç i vena canalitzada. Pel que fa a les complicacions dels DAV, es van realitzar 4 recollides (dia de la inserció i 24 hores, 72 hores i 7 dies post inserció), a més, si es va haver de realitzar alguna cura extra entre els dies establerts pels investigadors/eres es va deixar anotat a una fulla de recollida de dades.

A totes les cures es va comprovar visualment si havia sagnat o líquid pericatèter i les característiques del líquid, es va passar l’escala de flebitis Maddox i es van comprovar els centímetres de catèter exterioritzat, per veure si havia desplaçament en comparació a les cures anteriors. També es va anotar el dolor relacionat amb els catèters, segons l’Escala Visual Analògica (EVA). El registre de les variables es va realitzar durant diferents fases. Primer es van registrar de forma manual en un quadern de recollida de dades i, després, es van registrar a la base de dades RedCap®. Una vegada introduïdes totes les dades es va revisar la seva correcta inclusió mitjançant anàlisis visuals i taules de resum. El registre es va dur a terme segons tots els requeriments legals de protecció de dades personals i de confidencialitat vigents establerts pel Reglament General de Protecció de Dades (RGPD).

L’anàlisi estadístic de les dades es va realitzar amb el programa estadístic SPSS (IBM SPSS Statistics 28.0.0.0). Es va realitzar un anàlisis descriptiu de totes les variables de l’estudi. Les variables categòriques es van descriure mitjançant freqüències absolutes i relatives, i les variables continues utilitzades van ser la mitjana o mediana (segons si complien criteris de normalitat o no), la desviació típica, el mínim i el màxim, incloent el nombre total de valors vàlids. També es van crear taules de freqüència i gràfiques per facilitar l’exposició i compressió dels resultats. Tots els intervals de confiança foren del 95%.

Per la comparació de variables quantitatives o numèriques entre subgrups de pacients es va utilitzar la prova de distribució t de Student per les proves paramètriques i el test de la U de Mann-Whitney per les proves no paramètriques.

L’interval de confiança de les proves paramètriques es van calcular amb la fórmula Agresti-Caffo o la fórmula de Cohen. Per les variables qualitatives o categòriques es va realitzar la prova khi-quadrat i el test exacte de Fisher per comparar subgrups de pacients. Les mesures simètriques es van mesurar amb la R de Pearson. En totes les proves estadístiques el nivell de significació estadística aplicat va ser de 0,05 bilateral (p<0,05). L’estudi es va dur a terme segons els principis ètics de la investigació mèdica amb éssers humans de la Associació Mèdica Mundial, la Declaració de Helsinki i respectant els drets ARCO dels participants.

El tractament, la comunicació i la cessió de les dades de caràcter personal de tots els subjectes participants es van ajustar al disposat en la LOPD-GDD i el RGPD (Control (UE) 2016/679). A més a més, aquest projecte va obtenir l’aprovació del Comitè d’Ètica de la Investigació amb medicaments de la regió sanitària de Lleida (CEIC-2333, acta 12/2020 del 13 de agosto de 2020) i l’aprovació de la institució per a la seva realització.

4. RESULTATS

Es van analitzar 180 pacients, dels quals 93 (51,7%) van formar part del grup d’intervenció (AT) i 87 (48,3%) del grup de control (no AT). El principal motiu d’abandonament de l’estudi va ser per alta / fi de tractament amb 24 pacients (58,5%). La mitjana d’edat va ser de 68,42 anys (DE: ± 13,42), essent el 66,11% (n = 119) homes i el 33,89% (n = 61) dones.

Ambdós grups foren homogenis pel que fa a variables sociodemogràfiques, del dispositiu d’accés vascular i ingrés i dels anticoagulants i antiagregants. La gran majoria de les puncions es van realitzar al braç dret (79,4%), amb una punció al primer intent (83,3%) i, principalment, a la vena basílica (77,2%). Les diferències entre grups no van ser estadísticament significatives. A més, el servei que més sol·licituds va realitzar per a la inserció d’un DAV va ser el de Cirurgia general i digestiva amb 83 pacients (46,1%).
Es va trobar relació entre el nombre de puncions i el de complicacions als dos grups (p < 0,001).

En relació a la primera cura realitzada a les 24 hores post punció, al grup que no se li va aplicar l’AT de cianoacrilat va aparèixer amb major freqüència la complicació del sagnat i/o exsudat pericatèter però aquesta diferència no va ser estadísticament significativa (49,4% vs 39,3%, p = 0,225) i un major nombre de desplaçaments (12,6% vs 1,1%, p = 0,002), sent aquesta última estadísticament significativa.

Pel que correspon a la segona cura a les 72 hores post punció, en el grup de control va aparèixer amb major freqüència el sagnat i/o exsudat pericatèter (39,7% vs 24,1%, p = 0,044), diferència estadísticament significativa. En canvi, no es van observar diferències estadísticament significatives respecte a l’aparició de desplaçaments (6,4 vs 6,9, p = 1,000), ni flebitis (6,4 vs 5,7, p = 0,442) ni dolor (6,4% vs 5,7%, p = 0,831). Els pacients amb dolor van tenir una mitja de dolor de 1,09 sobre 10 (DE = ± 0,494, Min-Màx: 0-4).

En relació a l’última de les cures, la dels 7 dies post punció, no es van observar diferències estadísticament significatives respecte al sagnat i/o exsudat pericatèter (25,4% vs 23,6%, p = 0,845), el desplaçament del catèter (4,5% vs 4,2, p = 0,928), els signes de flebitis (3% vs 2,8%, p = 0,521) i el nivell de dolor (4,5% vs 2,8%, p = 0,582). Els pacients amb dolor van tenir una mitja de 0,4 sobre 10 (DE = ± 0,255, Min-Màx: 0-2). En relació a les cures extra, les realitzades per les infermeres de la unitat d’hospitalització per necessitat urgent de canvi d’apòsit, no es van trobar diferències estadísticament significatives entre els dos grups.

A més, si es consideren conjuntament totes les dades de les cures de l’estudi (24h, 72h, 7 dies i cures extra) es van realitzar 683 observacions per a la complicació sagnat i/o exsudat pericatèter (327 grup control i 356 grup d’intervenció). En aquestes es va trobar que el 29,97% de les observacions realitzades al grup control va aparèixer la complicació sagnat i/o exsudat pericatèter i al 24,44% del total de les observacions del grup d’intervenció, sense trobar diferències estadísticament significatives (p = 0,121). En canvi, a les dades agrupades de la complicació desplaçament es va observar una tendència a desplaçar-se més alta dels DAV del grup control que els del grup d’intervenció (p = 0,041), diferencia estadísticament significativa. També, les dades agrupades de la complicació/sospita de flebitis de totes les cures indiquen que no va haver-hi diferències significatives entres els grups (p = 0,357). Per últim, destacar que les dades agrupades de la complicació dolor relacionada amb el catèter també indiquen que no hi ha diferències estadísticament significatives entre els dos grups (p = 0,553).

5. DISCUSSIÓ/ CONCLUSIÓ

En aquesta investigació s’ha presentat el primer projecte clínic per avaluar l’eficàcia de la utilització de l’AT de cianoacrilat com a fixació en la post inserció dels DAV canalitzats amb tècnica micro-Seldinger modificada en pacients aguts hospitalitzats, comprovant que els DAV fixats amb AT de cianoacrilat van tenir menys complicacions que els que no se’ls va aplicar l’AT. També, s’ha comprovat que disminueix l’exsudat i/o sagnat pericatèter dels DAV canalitzats amb tècnica micro-Seldinger modificada en pacients adults en un procés agut hospitalitzats a les 72 hores post punció, sent aquesta diferència estadísticament significativa entre els grups. A més, s’ha observat que amb aquesta disminució de la complicació del sagnat i/o exsudat pericatèter, les infermeres/s podran reduir el nombre de canvis d’apòsit, però no poden eliminar la cura a les 24 hores, ja que no es pot assegurar al 100% que no existirà sagnat i/o exsudat pericatèter. Així mateix, s’ha comprovat que amb la utilització de l’AT de cianoacrilat disminueix el nombre de desplaçaments dels DAV durant els primers 7 dies, sent aquesta diferència estadísticament significativa entre els grups. Finalment, no s’ha pogut verificar que disminueixi el nombre de flebitis i dolor amb l’aplicació de l’AT, atès que no han aparegut diferències significatives entres els dos grups estudiats.[] ]]> https://www.coill.org/eir-lleida-destino-enfermero/ Tue, 21 Dec 2021 10:28:19 +0000 https://www.coill.org/?p=8365 A LA ESPERA de que se amplíe el desarrollo y convocatoria de plazas de Enfermería Especialista, Lleida recibe este año a 10 profesionales que cursarán su residencia la provincia más al noroeste de Cataluña.

Por especialidades, 4 de ellas lo harán en el ámbito de la Atención Familiar y Comunitaria; mientras que los hospitales universitarios Arnau de Vilanova (HUAV) y Santa Maria (HUSM) acogerán a 3 profesionales en formación de Enfermería Obstétrica-Ginecológica y a otras 3 de la especialidad de Salud Mental.

Pocas, y a la vez muchas, dada la escasez de convocatorias de plazas de enfermera especialista (al cierre de esta edición, se celebraba la prueba extraordinaria de la especialidad de Familiar y Comunitaria y no sin cierta polémica, dada la tardanza y la precipitación de la convocatoria) y el desconocimiento de los atractivos de Lleida como destino.

Hoy hablamos con algunas de las enfermeras residentes de primer y segundo año, así como con las tutoras de las unidades docentes. Los motivos de su elección de especialidad y de destino y su opinión sobre la formación y oportunidades que brindan las especialidades, ponen el foco sobre el sistema de salud actual y el reconocimiento de las competencias enfermeras.

EIR FAMILIAR Y COMUNITARIA

Al frente de la Unidad docente de Enfermería Familiar y Comunitaria (FyC), encontramos a Rebeca Ramírez Molinero. Nacida en Vadocondes (Burgos), Ramírez aterrizó en Lleida en 2014 para cursar la especialidad de la que hoy es tutora. “Pertenezco a la primera promoción que se formó en esta Unidad Docente y actualmente soy su presidenta” explica. Además es tutora de la misma especialidad en el CAP Eixample y profesora asociada de la Universitat de Lleida (UdL).

El CAP La Bordeta, en la ciudad de Lleida, es uno de los tres centros que acogen a las residentes de FyC. Este es el caso de Verónica Karcz, una enfermera leridana que eligió quedarse en Lleida “porque creo que aquí, la figura de la enfermera en el ámbito de la Atención Primaria es muy potente, también en la gestión”.

Motivación que se repite con su compañera de residencia y CAP, Anna Mauri Querol, que decidió quedarse en casa “porque para mi Lleida es hogar y familia”.

En la zona alta de la ciudad, el CAP Eixample es el lugar de residencia de la joven Laia Llubes Arrià. “La especialidad de Enfermería Familiar y Comunitaria es una de las especialidades más rica, variada y amplia de las especialidades que existen en este momento”, afirma Llubes que decidió escoger Lleida por diversos motivos como ”la posibilidad de rotar por diferentes dispositivos de la red, tanto a nivel hospitalario como de Atención Primaria, o de participar en programas específicos de intervención comunitaria”. Laia Llubes agradece también la gran implicación de las tutoras en la actividad docente y “la atención personalizada por parte de la unidad que aporta un valor fundamental en la formación de las especialistas”. La EIR remarca que la especialidad FyC es compleja y con muchísimo potencial y “necesita enfermeras comprometidas con ella”, pero lamenta que “aunque las residentes tenemos cada vez más formación, no se está reconociendo la especialidad en muchas comunidades”.

Por su parte, la zaragozana Andrea Remacha Rodríguez “cree que el futuro de la enfermería es especialista”. Ella eligió Lleida “porque tiene un programa formativo muy completo y unas rotaciones bastante competentes”. Todo ello, unido a las buenas comunicaciones (AVE) que conectan su destino EIR con su localidad natal, fueron motivos más que suficientes para trasladarse.

Opinión con la que coincide Irene Royo de Logroño, otra de las EIR del CAP Eixample y que explica que “quería hacer la especialidad de Familiar y Comunitaria sí o sí, y dado el lugar donde vivo, era el destino más cercano”.

A poco más de 25 kilómetros, en el ABS de Balaguer, dos enfermeras más cursan la residencia. Irene Espinosa asegura que eligió Lleida “por el buen reconocimiento que tiene la especialidad aquí”.

Punto en el que coincide con la madrileña Jara Moreno que apunta que “la formación aquí es buena”. Moreno, además, valora que “Lleida tiene un entorno natural muy bonito” que se puede compaginar con los estudios. “Voy a estar muy a gusto aquí”, asegura.

Sobre la formación en especialidades enfermeras, la tutora Rebeca Ramírez dice que “en Cataluña se han acreditado de forma progresiva más Unidades Docentes Multiprofesionales de FyC y cada año se ofrecen más plazas de formación de especialistas. Nosotros mismos este año hemos ofertado dos plazas más de EIR FyC, pero en cambio no se está avanzando en la catalogación de puestos de trabajo en los cuales se puedan incorporar después las especialistas tras acabar su formación”.

Ramírez explica que la mayoría de las EIR FyC son alumnas que en el momento de acabar la carrera decidieron especializarse. “Algunas lo consiguen en un año y tardan varios en conseguir su plaza EIR”. Así pues, aunque suelen ser jóvenes –unos 24 años de media–, no es la norma. Muchas otras residentes ya llevan unos años trabajando cuando deciden especializarse. Para la responsable de esta unidad docente, “el valor añadido que supone la especialidad hace que profesionales que llevan años trabajando en AP opten por la formación reglada”.

De procedencia muy variada, la residente de FyC “mira al paciente de forma global y busca la cercanía con él y con su familia. Valora mucho el trabajo en equipo y conoce la importancia de la enfermera en el seguimiento y control del paciente crónico”. Y es que la especialidad abarca un campo muy amplio, con muchas competencias, que alcanza incluso el campo de las urgencias y emergencias.

Ramírez sabe que “lo principal para ser atractivos” es ofrecer salidas laborales. “Comunidades como Aragón cuentan con una bolsa propia de especialistas FyC. Esto en Lleida no ocurre. Es necesario que la empresa reconozca la especialidad y el perfil competencial que tienen las especialistas, así como la creación de la categoría profesional”, concluye la tutora EIR FyC que la administración apueste por las especialistas y el valor que suponen.

EIR OBSTÉTRICO-GINECOLÓGICA

En cuanto a la elección de destino, distinto es el caso de las dos EIR de la especialidad Obstétrico-Ginecológica, Laura Arajol Lelièvre y Lea Palmitjavila Dourdet, ambas procedentes de Andorra. Tal y como explica Arajol ”no nos dieron para escoger, pero estoy muy contenta de estar en Lleida porque me convence la ciudad”. Una situación que la propia Palmitjavila también asume con normalidad y confiesa “estoy super contenta de estar aquí”.

La tercera de las matronas en formación, Noelia García Segarra de Murcia, confiesa “siempre he querido ser matrona” y, aunque no elegió Lleida como primera opción, dice estar “muy contenta de estar aquí. Me hubiera ido donde fuera para conseguirlo”.

Todas ellas cursan la especialidad en el Hospital Universitario Arnau de Vilanova (HUAV) y Marta Clivillé Figueras es una de las tutoras de su Unidad Docente EIR OG.

Preguntada por la falta de reconocimiento de muchas de las especialidades y si hay futuro para la enfermera especialista, Clivillé no lo duda: “¡Por supuesto!”. Esta experimentada matrona aclara que “la especialización en nuestra profesión es la clave para poder dar una atención de calidad” y que son “los gestores sanitarios quienes deberían priorizar que los puestos de trabajo estén ocupados por enfermeras especialistas”.

Marta Clivillé traza un perfil detallado de sus EIR que aúna fortalezas profesionales y personales. “Las residentes de matrona tienen la característica común de poseer una alta motivación por la especialidad y muestran gran implicación en su formación. Es común en ellas la empatía hacia las mujeres que atienden y saben la relevancia que tiene su actuación en cómo vivirán las mujeres su maternidad”, explica.

La tutora también lanza una propuesta para atraer más enfermeras residentes a Lleida y considera que “un aspecto a tener en cuenta, sería aumentar las oportunidades de formar parte de proyectos de investigación”.

EIR SALUD MENTAL

“Estoy encantada de estar en Lleida. Que tenga un hospital especializado en psiquiatría, el Santa María, me parece muy bueno para mi formación”, así se manifiesta Paloma Carreras Palacio, una joven EIR de Salud Mental de Zaragoza que pasará los dos próximos años en el Hospital Universitario Santa María (HUSM). Palacios siente admiración porque “la salud mental goza de mucho reconocimiento en Cataluña y se nos ofrece mucha formación centralizada, cosa que me parece muy productiva”.
Sin embargo, María José Lavernia Prades, al frente de la Unidad Docente de EIR de Salud Mental (SM) del HUSM, lamenta “el no reconocimiento de la especialidad, por parte del Departament de Salut”. Además, Lavernia cree que ésta pueda ser la razón por la que “hay pocas enfermeras catalanas que opten por hacer esta especialidad”, a pesar de que desde las instituciones se pide que para trabajar en este campo se sea especialista.

Diferente es el caso de Cristina Ulldemolins De Olives, de Mahón (Menorca), que confiesa que “prioricé la formación en enfermería de salud mental por comunidad autónoma. Puse en primer lugar el País Vasco y en segundo lugar Cataluña”. A pesar de ser su segunda opción, también se muestra satisfecha con su elección del HUSM.

Sobre la procedencia de las EIR de SM, Lavernia explica que mayoritariamente proceden de Aragón (35%), mientras que las enfermeras catalanas, en segunda posición, apenas superan el 11% de las residentes. Les siguen profesionales de Andalucía, Comunidad Valenciana y País Vasco, todas ellas con, más o menos, un 9% de residentes.

Con una edad de entre 22 y 30 años, el perfil de la EIR de SM es diverso en cuanto a experiencia laboral se refiere. Desde enfermeras nobeles que se preparan para el examen a profesionales experimentadas, la tutora EIR reconoce en todas ellas “aptitud y capacidades óptimas. Son profesionales de enfermería que invierten dos años para especializarse”.

En cuanto al atractivo como destino EIR, María José Lavernia reconoce que aunque “ser una ciudad pequeña/mediana puede ser un inconveniente”, a la vez, “estamos entre Zaragoza y Barcelona, tenemos cerca el mar y la montaña y, como servicio de salud mental, somos una red potente en número de recursos y de profesionales”.[]

texto Montse Gimena
foto MISSATGES
Archivo EIR

ESTHER DOMÍNGUEZ

“Al principi, la majoria d’infermeres no havien treballat a la comunitat i, a poc a poc, es va començar a desplegar el programa d’Atenció Domiciliària o el programa del pacient expert en TAO. Era una època que tot es feia en paper i els pacients disposaven de la seva història clínica, amb tapes blaves els homes i amb tapes roses les dones”.

L’Esther Domínguez recorda el fred del primer dia que va començar a treballar al CAP Balàfia-Pardinyes-Secà de Sant Pere. Era el 2 de maig de 1991 i, tot i ser primavera, era un dia més aviat d’hivern. Al clima se li sumava la fredor de l’edifici que, tot just, s’havia acabat de construir i “no estava assecat”, diu l’Esther. Tot i això, l’eufòria per posar en marxa el centre feia que aquest contratemps passés a segon terme. Domínguez arribava amb tretze anys d’experiència professional en diferents àmbits. Es va iniciar com a infermera interina d’APD (Assistència Pública Domiciliària) l’any 1978 a Bellcaire d’Urgell. D’aquells temps recorda el suport de la gent “perquè encara no estava preparada per desenvolupar un treball comunitari” i a més, “hi havia l’inconvenient de viure al poble o estar de guàrdia 24 hores al dia”, comenta. Vuit anys més tard, ja titular de la plaça per oposició, va entrar per concurs de mèrits a l’UVI de l’Hospital Universitari Arnau de Vilanova (HUAV), treball que va realitzar fins al 1991 quan va decidir optar a una plaça pel nou CAP moguda, sobretot, pel seu bagatge i les teories sobre salut pública que la van dur a desenvolupar el seu rol com a infermera d’Atenció Primària (AP).

“Abans de la inauguració”, diu l’Esther, “es van fer diferents reunions amb tots els professionals que havíem de posar en marxa l’ABS i el dia 2 vam començar a treballar a porta tancada, col·locant material i organitzant la feina”, recorda. “Tots estàvem expectants. Al començament teníem pocs usuaris perquè la majoria de pacients encara anaven a altres ambulatoris. De mica en mica, però, van venir a inscriure-s’hi i amb la reforma sanitària ja es va assignar a cada usuari un metge i un CAP.”

D’aquells primers temps l’Esther recorda que la majoria d’infermeres no havien treballat a la comunitat i, a poc a poc, es va començar a desplegar el programa d’Atenció Domiciliària o el programa del pacient expert en TAO. Era una època on es treballava com a UBA (Unitat Bàsica Assistencial) formada pel metge i la infermera o infermer. Un temps on tot es feia en paper i on els pacients disposaven de la seva història clínica, amb tapes blaves els homes i amb tapes roses les dones. A més, des del centre, es feien càrrec de les analítiques pròpies i també de les de l’HUAV i van acollir els serveis PADES (Programa d’Atenció Domiciliària i Equips de Suport) i de Planificació Familiar fins que van marxar a l’HUAV. Domínguez rememora que les infermeres de pediatria del centre van desplegar els programes del ‘Nen Sa’ i ‘Salut i Escola’, uns programes que segueixen operatius actualment.
De tots aquests anys al centre, l’Esther destaca diverses qüestions. D’una banda, la formació rebuda des de l’ICS, com la referent a la Taxonomia NANDA i en el model de valoració de les necessitats de Virginia Henderson que van desplegar per tot el territori; un model que ara està sent substituït pel programa ARES; o la formació rebuda per fer la valoració integral del pacient i el cuidador. Ja més recentment, s’ha treballat per donar formació a les residències sociosanitàries que es troben dins de l’ABS per la gestió de ferides cròniques. També hi ha hagut formació diabetològica, d’hipertensió arterial, ATDOM, vacunes, cura d’úlceres/lesions per pressió i en les úlceres d’EEII o Pacient Expert. D’altra banda, Domínguez destaca el lideratge de dues infermeres que han estat al capdavant de la gestió del CAP: la Cristina Farràs i la Sandra Guerrero que n’és l’actual directora.

OLGA TEIXIDÓ

“Els primers sis mesos passàvem consulta metges/pediatres i infermeres tots junts fins que, el 2 de novembre d’aquell 1991, ens vam separar i cada professional estava a la seva consulta. Va ser llavors quan la infermeria va començar a caminar sola, cosa que mai havia fet abans. Va ser tot un repte”.

Els cinc dies previs a l’obertura al públic del CAP, l’Olga Teixidó els va passar planificant i organitzant amb gran expectació i alguns nervis davant el nou repte que se’ls presentava. Recorda que van ser cinc dies intensos en què no es va treure l’abric dins del CAP perquè “feia molt de fred”. Teixidó venia de treballar a l’UCI de l’HUAV i no tenia cap experiència en Atenció Primària, “només havia fet formació teòrica a través d’alguns cursos i vaig arribar al centre per concurs de mèrits com tothom”, diu.

Al principi, l’equip no es coneixia perquè venien de diferents llocs, però el fet de tenir els mateixos neguits i problemes els va unir de seguida i van fer pinya. “Els horaris”, rememora l’Olga, “eren de torn de matí o de tarda, tot i que l’horari d’obertura del centre es va anar modificant a través dels anys. Els primers sis mesos passàvem consulta metges/pediatres i infermeres tots junts fins que, el 2 de novembre d’aquell 1991, ens vam separar i cada professional estava a la seva consulta. Va ser llavors quan la infermeria va començar a caminar sola, cosa que mai havia fet abans. Va ser tot un repte”, ressalta Teixidó. I és que el centre va ser pioner a la ciutat de Lleida en aplicar la Reforma de l’Atenció Primària (Decret 84/1985), tot i que la primera àrea bàsica de Lleida es va implantar el 1987 a les Borges Blanques. “Vam començar a atendre infants a pediatria fins als catorze anys i, dos anys més tard, van arribar els primers estudiants de medicina i infermeria passant el CAP a ser centre docent. També vam ser el primer centre de la ciutat en tenir consultes d’infermeria per atendre l’usuari crònic. Vam obrir un camí que, evidentment, ha millorat moltíssim amb els anys i les aportacions de tots els altres CAP”, recorda l’Olga.

D’aquestes tres dècades queda sobretot el canvi profund de la infermeria que ha passat, entre altres coses, a tenir autonomia. L’Olga explica que “ara estem molt involucrades en les activitats de salut dels nostres barris i tenim la responsabilitat del seguiment del malalt crònic. A més, durant tots aquests anys, hem col·laborat o dut a terme programes com la ‘Consulta de Tabaquisme’, el ‘Pacient Expert de TAO’, la vacunació contra la grip a les associacions de veïns i la vacunació escolar, el programa ‘Salut i Escola’ als instituts de secundària de la nostra àrea, el programa ‘Nereu’, el programa ‘Nen Sa’, hem fet xerrades a les escoles i hem col·laborat amb les associacions veïnals (amb xerrades, setmanes culturals, activitats lúdiques i esportives) i hem fet tallers de massatge infantil (amb la llevadora) durant deu anys. Ara, però, els programes estan congelats, ja que la prioritat és la Covid-19”, diu aquesta infermera pediàtrica.

MONTSERRAT SOLÉ

“Al començament, tot s’havia de decidir: com fer les visites, com atendre els pacients a domicili… Vam haver de crear les consultes i fer formació en patologies cròniques. En aquell moment, i pas a pas, vam anar mostrant què podíem fer les infermeres per la població, més enllà de punxar o ajudar a fer receptes, coses que evidentment, vam seguir fent”.

La Montserrat Solé va arribar al CAP amb molta il·lusió. Tot era nou i tot estava per fer. Entrava amb l’experiència d’haver treballat diversos anys com a infermera rural i també com a infermera d’Urgències a l’HUAV. Dos camps que es complementaven i que l’havien experimentat com a infermera. Dels primers anys en un petit poble de les Garrigues havia après, sobretot, a valorar la importància de l’atenció domiciliària. “Cada dia, després de la consulta, anava amb el metge als domicilis a visitar els pacients amb patologia aguda i, cada quinze dies, visitàvem al seu domicili aquells que no podien sortir de casa. Així coneixia de primera mà el pacient, el seu entorn familiar i s’aclarien dubtes i problemes potencials. Aquest contacte directe durant sis anys em va servir moltíssim”, explica la Montse. Després va començar a treballar al servei d’Urgències de l’Hospital Universitari Arnau de Vilanova de Lleida; una etapa de sis anys que li va aportar experiència en altres àmbits. “Veure molts pacients diàriament, amb patologies diverses i algunes de gravetat que implicaven actuacions ràpides em va donar un bagatge molt important en moltes qüestions”, diu Solé.

“Quan es va posar en marxa la reforma del sistema sanitari”, explica la Montserrat, “vaig pensar que era el més semblant al que havia fet com a infermera rural i m’hi vaig presentar. Era un canvi important perquè els usuaris tindrien un metge o metgessa, i també una infermera o infermer, de referència. A més, el centre d’Atenció Primària disposaria de treballador social i odontòleg per la població assignada. Al començament, tot s’havia de decidir: com fer les visites, com atendre els pacients a domicili,… Vam haver de crear les consultes i fer formació en patologies cròniques. En aquell moment, i pas a pas, vam anar mostrant què podíem fer les infermeres per la població, més enllà de punxar o ajudar a fer receptes, coses que evidentment, vam seguir fent. Es tractava d’evolucionar i, per això, vam començar a buscar protocols per veure com treballaven en altres llocs de Catalunya on ja havien posat en marxa algun CAP”, diu Solé.

Un dels primers protocols que es va desenvolupar al CAP va ser el de l’ATDOM. Precisament la Montserrat Solé en va ser la referent del centre, motiu pel qual va participar en l’elaboració del protocol d’actuació desenvolupat amb infermeres de tota Catalunya. “El document va ser un punt de partida per poder actuar en el domicili. Va ser una formació enriquidora que després va servir per actuar en el territori perquè, l’atenció domiciliària no és només anar a un domicili a fer una cura o punxar un injectable; es tracta de valorar el pacient, les seves patologies, necessitats, la seva família… I incidir també en l’aspecte de la prevenció”, explica Solé.

De tots aquests anys, aquesta infermera recorda com un gran avenç la creació de la figura de la Infermera d’Enllaç, punt de connexió entre l’HUAV i el CAP. “S’establia així una relació directa que facilitava una resolució més ràpida i millor dels problemes dels pacients”, diu Montse Solé que recorda com un dia que va contactar amb un dermatòleg de l’HUAV per preguntar-li com podia resoldre un problema en un domicili, amb una pacient de cent dos anys allitada de feia anys, per no haver de traslladar-la a l’hospital. “Va quedar meravellat i va dir que sempre que ho necessités, li truqués per resoldre dubtes”, recorda Solé. “D’aquests inicis ara tenim les Gestores de Casos que porten patologies que necessiten un seguiment més precís i, en molts moments, un contacte directe amb l’HUAV”.

30 ANYS D’ANÈCDOTES

El CAP Balàfia-Pardinyes-Secà de Sant Pere és història viva de l’Atenció Primària a Lleida. En tot aquest temps ha passat de donar servei a 19.000 persones, a les prop de 29.000 que el tenen ara com a centre de referència. Els primers anys es donaven fins a 50 números de visita per cada metge al dia i, com anècdota, es recorda que el primer dia d’obertura al públic, un popular senyor de la zona conegut com “en Joan de la barretina”, va aconseguir el número 1 per visitar-se. El primer any va ser molt intens i molt marcat per l’elaboració de protocols. Un dels primers va ser el d’atenció als accidents redactat a causa d’un atropellament que va tenir lloc davant del centre i que va implicar directament molts professionals que, fins i tot, van haver d’aixecar el vehicle per socórrer la víctima atrapada. L’experiència va ser tan dura que van decidir establir el protocol d’actuació en aquests casos.

La implicació dels professionals del centre és un aspecte rellevant, com ho mostra, per exemple, que en els primers anys les històries clíniques eren en paper i s’arxivaven per data de creació. Amb el temps es va veure que era més operatiu ordenar-les per data de naixement del pacient. Així doncs, un diumenge, tots els professionals van anar al CAP per canviar aquest criteri i ordenar les històries pel nou criteri d’identificació que es va mantenir fins a la informatització del sistema.

En aquests anys s’han patit robatoris i també actes vandàlics. Un d’aquests actes, comès per uns adolescents, va ser trencar els fanals de davant el centre. Com a mesura de rescabalament, el jutge va imposar als autors fer treballs comunitaris al CAP durant una setmana. Quan van acabar, els menors van demanar de seguir col·laborant amb el centre.

Si alguna cosa destaca també del CAP Balàfia-Pardinyes-Secà de Sant Pere és la bona relació i col·laboració que s’ha mantingut des de sempre amb les organitzacions veïnals d’aquests tres barris. Una relació que ha permès fer moltes activitats educatives de manera conjunta i que produït un gran benefici en la comunitat.[]

L’EDIFICI

El CAP Balàfia-Pardinyes-Secà de Sant Pere és obra de l’arquitecte lleidatà Ramon Maria Puig Andreu. L’edifici es desenvolupa en una sola planta, sense necessitat de grans espais, a partir d’un eix central que recorre el centre d’extrem a extrem i dóna accés a les diverses dependències. L’entrada es troba al punt mitjà i, al llarg de l’edifici, hi ha diferents parts que donen lloc a volums i dimensions diferents que queden reflectides des de l’exterior. Just per sobre del corredor s’eleva la coberta que permet l’entrada de llum, natural o artificial. Les façanes exteriors no tenen obertures, però tenen unes gelosies que permeten l’entrada de sol a l’hivern i impedeixen la seva entrada a l’estiu.

L’edifici ha estat testimoni de la transformació del barri, ja que quan es va construir, el solar ocupat ara per l’Escola Oficial d’Idiomes i el pavelló Barris Nord, era una torre amb gallines que sovint rondaven per la vora del CAP. Aquest espai era utilitzat d’aparcament i, també, era el lloc on alguns professionals anaven a esmorzar i relaxar-se.

ELS EQUIPS D’INFERMERIA DELS HOSPITALS I CLÍNIQUES DE LLEIDA EXPLIQUEN COM VAN VIURE LA TRANSFORMACIÓ DE LES UNITATS ESPECIALITZADES EN UNITATS COVID19

SI BÉ LA COVID-19 ha posat a prova el sistema de salut i la professionalitat de les infermeres i els infermers, el col·lectiu ha demostrat estar altament qualificat per adaptar-se als canvis i noves situacions. Fins i tot, en molt casos, liderant l’adaptació a aquesta nova realitat. Formació diversa i organització de comissions de seguiment han estat claus per afrontar la Covid-19 des de l’àmbit infermer.

FORMACIÓ A L’HUAV PER REFORÇAR L’UCI EN CAS DE NECESSITAT

Per fer front a la pandèmia durant aquest mesos, totes les mans han estat benvingudes i setanta professionals sanitaris de l’Hospital Universitari Arnau de Vilanova (HUAV), infermeres i facultatius especialistes, van rebre una formació específica el darrer trimestre de 2020, per donar suport al Servei de Medicina Intensiva en cas que fos necessari en funció de l’evolució de la pandèmia de la Covid-19.

El curs C19 SPACE, organitzat per la European Society of Intensive Care Medicine (ESICM), va estar finançat per la Comissió Europea i es va desenvolupar en diversos hospitals europeus amb el mateix objectiu: formar 10.000 professionals sanitaris que normalment no treballen a l’UCI, per reforçar aquestes unitats de cures intensives en cas de necessitar ampliar la seva capacitat. La formació va comptar amb una part telemàtica i una altra de presencial en la qual els alumnes disposaven d’ulleres de realitat virtual per endinsar-se en un tour per les unitats de cures intensives i així conèixer les diferents fases i equipaments. El curs va estar impartit per les infermeres i els metges de l’UCI com a docents.

FORMACIÓ PEL MANEIG DEL MALALT SEMICRÍTIC I CRÍTIC PER LA COVID19 A L’HUSM

Un nodrit grup d’infermeres i infermers de l’Hospital Universitari Santa Maria (HUSM) van participar en la formació “Maneig del malalt semicrític i crític per la Covid-19” del CatSalut amb l’objectiu de desenvolupar i promoure una pràctica assistencial segura del pacient Covid-19, basada en la millor evidència disponible, mitjançant l’adquisició dels fonaments clínics sobre la malaltia i posterior millora de competències dels professionals implicats.

En aquest sentit, l’objectiu tornava a ser disposar de preparar el major nombre de professionals per fer-ne front, davant el important increment de pacients Covid-19 ingressats en els centres i les UCI. Coneixements específics sobre com abordar els pacients i, en concret, aquells més greus; una formació que també volia accentuar la seguretat dels professionals i dels pacients, alhora que garantir el continuum assistencial.

Aquesta formació estava especialment adreçada a totes i tots els professionals susceptibles de contacte directe en el maneig de pacients Covid-19 crítics i semicrítics i, especialment als sanitaris que s’incorporaven al procés assistencial en una unitat de cures intensives.

COMISSIÓ MULTIDISCIPLINÀRIA DE SEGUIMENT COVID19 A MI NOVALIANÇA

L’equip d’infermeria de la clínica Mi NovAliança va participar de manera activa en la Comissió Multidisciplinària de Seguiment Covid-19, durant la pandèmia. Un grup de treball propi, vinculat a la comissió territorial de Lleida i que va formar part del Pla de Contingència d’aquest centre sanitari en reobrir les portes, totalment renovat, a les acaballes de la primera onada, el juny de 2020.

Aquesta coordinació amb el Sistema de Salut, ha permès a Mi NovAliança seguir els mateixos protocols de tractament que la resta d’hospitals de l’entorn territorial.

Així, Mònica Valdés, directora d’Infermeria de Mi NovAliança, assegura que des d’aquesta comissió professional “les infermeres han fet una feina molt valuosa i de contínua adaptació dels protocols específics del nostre centre; cada dia ha suposat una adaptació en funció de l’evolució de la pandèmia”.

“Ha estat molt important la presència de les nostres infermeres dels diferents àmbits a la Comissió Covid: hospitalització, semicrítics, quiròfan i de la coordinadora de prevenció de riscos. La majoria d’elles havien treballat a l’inici de la pandèmia en altres centres –nosaltres teníem la clínica tancada per les obres de reforma– i això ens va aportar la visió sobre la malaltia que ens mancava en l’àmbit assistencial”, explica Valdés.

VITHAS LLEIDA ACTIVA LA SEVA UNITAT COVID-19 PER ADULTS CRÍTICS

Anna Guiró, infermera i directora de Vithas Lleida, explica que el dia 14 de març de 2020, moment en què es va decretar l’estat d’alarma, l’hospital va paralitzar tota la seva activitat programada reformulant-ne tot el funcionament a nivell d’estructura i de capacitat dels serveis, així com de planificació de personal i recursos; amb l’objectiu de garantir la seguretat, tant de pacients com de professionals, i maximitzar l’eficiència del centre sanitari que es va convertir, encara més si cap, en un hospital àgil i flexible, capaç d’adaptar-se a les necessitats de cada moment. El Pla de Contingència va consistir a transformar la UCIM en Unitat Covid-19 per a adults crítics, duplicant el nombre de llits assolint una capacitat de sis pacients.

Un canvi especialment rellevant, per la seva complexitat assistencial i organitzativa, que també es va produir en la Unitat de Semicrítics de l’hospital. Aquesta unitat –que fins llavors comptava amb tres llits destinats a la cura de pacients amb un nivell de complexitat més alt, principalment en el post quirúrgic immediat– va reorientar la seva activitat assistencial per oferir llits de vigilància intensiva i donar resposta a la creixent demanda d’atenció de pacients Covid-19 crítics.

Davant la nova situació, Guiró explica que un dels principals desafiaments va ser el logístic, ja que per a dur a terme el pla es va haver d’adaptar tot l’espai disponible en l’àrea d’Urgències de l’hospital, que va passar a formar part íntegrament de la Unitat de Crítics. “No sols va ser necessari reassignar un espai per a atendre les urgències de l’hospital, sinó que vam haver de redissenyar tots els circuits de la Unitat de Crítics Covid-19 per a garantir la seguretat dels professionals i pacients; i optimitzar l’espai, els temps d’atenció i els recursos materials, principalment els equips de protecció individual”, detalla la infermera directora del centre.

Anna Guiró recorda que també va ser necessari dotar la unitat de llits adaptats per a la cura d’aquests pacients i es va fer incorporant els llits cedits per altres centres no hospitalaris “i, fins i tot, alguns d’ells procedents d’altres hospitals de Vithas i tot això en qüestió d’hores”, emfatitza la infermera. Per descomptat també s’hi van haver d’incorporar respiradors i els materials fungibles associats, ja que en tractar-se d’una unitat de semicrítics sense atenció a pacients amb ventilació mecànica no invasiva, la dotació en el moment d’inici de la pandèmia era absolutament diferent.

Els respiradors es van obtenir del bloc quirúrgic de la nova Unitat de Vigilància Intensiva i, també, es van rebre equips provinents d’altres hospitals del grup hospitalari, principalment dels centres Vithas València per la facilitat en el trasllat. “L’esforç i les gestions del servei d’electromedicina van fer possible disposar de la dotació completa en tan sols dotze hores”, destaca Anna Guiró.
“Fa un any, les nostres vides van canviar de manera sobtada tant a nivell social i laboral com, evidentment, a nivell emocional i psicològic”

NÚRIA CORTÉS. INFERMERA DE CRÍTICS. HUAV

Núria Cortés, és infermera dels Servei de Crítics de l’Hospital Universitari Arnau de Vilanova de Lleida i, com a personal sanitari de primera línia en la lluita contra la Covid-19, és molt conscient que “fa un any, les nostres vides van canviar de manera sobtada tant a nivell social i laboral com, evidentment, a nivell emocional i psicològic; i vaig viure moltes emocions, sensacions i canvis en el meu entorn familiar i laboral”.

En l’àmbit familiar, la Núria es va veure obligada a renunciar a la reducció de jornada que tenia per fer-se càrrec de la seva filla de tres anys, per tal de reforçar el servei davant la sobrecàrrega assistencial i la manca de personal entrenat. La seva parella, sanitari com ella, també va estar a primera línia durant els mesos més durs. “Això suposava que havia de dependre de la padrina per tenir cura de la meva filla quan els dos pares treballàvem i fèiem el canvi de torn. En aquells primers dies, exposar la meva mare que té factors de risc, em va crear una mica de angoixa”, recorda la infermera. Que, alhora, destaca que “aquesta situació ha fet que a nivell familiar estiguem més pendents de les vies de transmissió dels virus i que la meva filla convisqués des de petita amb el gel hidroalcohòlic i aprengués a saludar amb el colze”.

Pel que fa a l’àmbit laboral, “en l’època de més pressió, el març i l’abril, cada dia era un dia de lluita personal i assistencial. Recordo que els primers dies de contacte amb pacients Covid-19, tenia por a allò desconegut, a si podria enfrontar el que estava passant, por a no contagiar-me i no contagiar els de casa…”.

N. Cortés recorda que “veies persones en estat molt crític i no podies donar més de tu mateixa. Les famílies no podien estar amb els seus. La solitud envers aquests pacients és un sentiment que ha estat molt present en el nostre dia a dia i nosaltres hem estat la seva família en el decurs de la malaltia”.

Aquesta infermera s’entristeix pensant que “la persona quan ingressa i passa a dependre d’una màquina per poder respirar, sense acomiadar-se de la seva família, l’última cara que ha pogut veure es la teva”. Però, també troba “molt gratificant quan, desprès de trenta o quaranta dies d’ingrés, aquella persona aconsegueix superar la malaltia i es retroba amb la seva família. O aquella primera vídeotrucada amb la dona, els fills, els néts… Tot plegat, és molt emocionant”.

Altres sentiments, que destaca Núria Cortés són els de “ràbia i frustració, perquè en general hem estat molt agraïts per les mostres de suport per part de la gent, però segons anaven passant els dies, veiem que tant jo com els meus companys hi posàvem el màxim esforç i, tot i així, la gent en general no entenia el que estava passant i no seguia la mesures de protecció”.

Per aquesta raó, la Núria, que actualment segueix lluitant contra la Covid-19 a primera línia, demana a la ciutadania que “mantingui l’us de la mascareta i del gel hidroalcohòlic perquè això no és una broma i és entre tots que podrem fer que això s’acabi i recuperar, si més no, part de la nostra vida diària”.
“Un dels pitjors moments que recordo és la sensació d’impotència davant de la soledat dels pacients, aïllats en un box i sense poder tenir a la família al seu costat”

NÚRIA FORNS. SUPERVISORA D’UCI I ÀREA AMBULATÒRIA. HUSM

Núria Forns, és supervisora d’UCI i Àrea Ambulatòria de l’Hospital Universitari Santa Maria (HUSM) i també fa balanç d’aquest any de pandèmia. Forns assegura que fa un any, quan apareixia la Covid-19 i s’estenia a l’altra punta del món, “poc ens pensàvem l’impacte que allò suposaria en les nostres vides i que, un any després, continuaríem immersos en aquesta situació d’excepcionalitat”. Així, d’un dia per l’altre, es va haver de reorganitzar l’hospital i limitar zones per atendre als pacients amb Covid-19, seguint les instruccions dels protocols i guies que s’actualitzaven dia a dia.

Aquesta infermera recorda que, tot i que l’UCI de l’HUSM disposava de vuit boxes dels quals només s’utilitzaven sis i, va ser amb la pandèmia que es van habilitar els altres dos amb tot el material i aparells de què en disposaven en aquell moment. També es va haver d’augmentar la plantilla de l’UCI amb professionals d’altres serveis i s’hi van incorporar, entre d’altres, infermeres de consultes externes, de gabinets, d’unitats d’hospitalització i, fins i tot, d’Atenció Primària. “No sabíem com actuava aquell nou virus que venia de la Xina, però teníem clar que provocava una gran afectació a nivell respiratori i, si la situació s’agreujava, suposava acabar connectat a suport ventilatori”, explica.

El primer pacient positiu que va ingressar a l’UCI de l’HUSM venia de l’Hospital d’Igualada per col·lapse sanitari “i, llavors, ens vam preguntar si això també podria passar a la resta d’hospitals. A partir d’aquí, començà el degoteig d’ingressos de pacients procedents de l’Hospital Universitari Arnau de Vilanova, de l’Espitau Comarcal dera Val d’Aran, de l’Hospital Comarcal del Pallars, de l’Hospital de Puigcerdà… Ja teníem la unitat plena i els vuit boxes eren insuficients. Se suspèn tota l’activitat ambulatòria, s’atura el quiròfan i l’àrea de reanimació postquirúrgica es converteix en la segona unitat de crítics, amb capacitat per a cinc pacients més. És llavors quan es comença a parlar de sostre terapèutic…”, relata la Núria.

El personal expert en UCI era limitat, però en comptar amb el suport del personal de l’àrea quirúrgica, es va poder donar cobertura a les dues unitats de crítics que en aquells moments hi havia a l’hospital. “L’adaptació a aquesta nova situació no va ser fàcil. Vam haver de formar-nos i formar altres companys sobre el funcionament dels nous aparells de suport ventilatori i monitoratge del pacient crític que anaven arribant i sobre la correcta utilització dels equips de protecció individuals. Tot un repte per a nosaltres que ens vam haver de protegir de cap a peus per a realitzar totes les activitats assistencials”, destaca la supervisora.

Una de les situacions més dures per a les infermeres i la resta de personal sanitari va ser la falta d’Equips de Protecció Individual (EPI) i la sensació d’estar desprotegits, que va anar desapareixent amb l’arribada de material, fins i tot, material que els hi van fer arribar diferents empreses, associacions i particulars, segons explica Forns.

“Però tant o més dur que la falta d’EPI, va ser la impotència que sentíem davant de la soledat dels pacients, aïllats en un box i sense poder tenir a la família al seu costat. Tot el que havíem estat treballant per humanitzar l’assistència a l’UCI, permetent l’entrada de les famílies durant les 24 hores, se n’havia anat en orris”, destaca la Núria Forns que recorda com “el personal d’infermeria havíem de suplir les famílies i estar al costat dels pacients en uns moments molt durs per a ells i, per això, vam incorporar les noves tecnologies per permetre la comunicació amb els seus éssers estimats”.

La infermera del Santa Maria insisteix que la pandèmia ha comportat una situació de sobrecàrrega de treball, però també emocional provocada per les situacions viscudes que, de vegades, assegura que poden resultar difícils de gestionar. “No només hem hagut de fer front a la malaltia sinó que també ens hem hagut d’enfrontar a les nostres pròpies pors, por al desconeixement, por a infectar-nos i a infectar els nostres…”, diu.

Fent balanç, la Núria es mostra optimista i creu que després de moments molt complicats, amb l’inici de la vacunació, sembla que ja queda menys perquè tot acabi.
“Hem atès els nostres pacients sense posar en risc el nostre personal sanitari, dissenyant els circuits adients i facilitant els diferents equips de protecció individual”

MÒNICA VALDÉS. DIRECTORA D’INFERMERIA. MI NOVALIANÇA

Mònica Valdés és la directora d’Infermeria de la clínica Mi NovAliança, i fa balanç del que ha estat per a les infermeres i infermers del centre aquest any de pandèmia, especialment a la Unitat per a Pacients Crítics.

Mi NovAliança va reobrir les portes el 5 de juny de 2020, en plena pandèmia, després de dur a terme un ambiciós projecte de reforma que la va mantenir tancada més de vint mesos. La clínica havia renovat completament les seves instal·lacions, guanyant capacitat quirúrgica i posant èmfasi en un dels seus elements diferencials: la Unitat per a Pacients Crítics, element de gran rellevància a l’hora d’oferir més seguretat i possibilitat d’abordar patologies més complexes. La Unitat està formada per cinc boxes equipats amb monitoratge centralitzat.

Així, Mi NovAliança pren contacte amb la Covid-19 des del primer dia de la seva reobertura, un cop superada la primera onada i amb l’experiència sobre la malaltia de les professionals que ja havien treballat en altres centres des de l’inici de la pandèmia. Una situació que, segons explica Valdés, els hi ha permès haver “atès als nostres pacients sense posar en risc el nostre personal sanitari, dissenyant els circuits adients i facilitant els diferents equips de protecció individual”.

La directora del servei explica que quan va arribar la segona onada, “per nosaltres el debut de la pandèmia al nostre centre”, la situació va exigir a infermeres i infermers una gran capacitat d’adaptació per dos motius: “es van trobar amb un espai totalment nou i, també, una malaltia nova que ens avisava que encara estava present”.

Valdés recorda que va ser necessari moure infermeres d’altres serveis, com quiròfan i urgències, cap a l’àrea de semicrítics, on van estar a l’altura de les circumstàncies tot no ser el seu servei de referència. “Aquesta experiència ens va servir d’autoaprenentatge i la següent onada ja ens vam situar amb més mitjans tècnics i personals”, puntualitza.
En el seu dia a dia, la plantilla dels professionals de l’àrea de semicrítics ha conviscut amb la posada en marxa de nous aparells i noves tècniques. “Han estat uns mesos de molta feina, i s’ha vist com les infermeres han fet un esforç molt generós, renunciant en les pitjors èpoques als seus descansos i festes. En general, el compromís de tots els treballadors sanitaris ha estat excel·lent i sense reserves davant la situació”, destaca Mònica Valdés.

La directora d’Infermeria de mi Novaliança considera que “hem afrontat amb èxit situacions que no hauríem pensat mai que ens tocaria viure, i ho hem fet amb valentia i decisió”. I posa l’èmfasi en que “és molt reconfortant per a les infermeres i infermers, rebre les paraules i gestos d’agraïment dels pacients i familiars. És el màxim reconeixement que podem tenir per la nostra feina de cuidar amb rigor i professionalitat”.
“Els professionals no solament s’esforçaven per a la millora clínica del pacient, sinó també per a mantenir el seu estat d’ànim i suplir la falta de contacte amb el seu entorn i el dels seus éssers estimats”

ANNA GUIRÓ. INFERMERA I DIRECTORA GERENT. VITHAS LLEIDA

L’hospital Vithas Lleida, que compta amb Olga Serra al capdavant de la direcció d’Infermeria, va transformar el servei de semicrítics en Unitat Covid-19 d’Adults Crítics, amb un gran esforç d’innovació i d’adaptació a la nova situació. La seva directora, Anna Guiró, recorda com van haver d’anar superant els diferents entrebancs que provocava la gravetat de la pandèmia, especialment pel que fa als subministraments.

La gerent del centre explica que també va ser necessari aprovisionar el servei de recursos materials específics i, davant l’elevat consum de fungibles, va ser necessari triplicar el subministrament per part dels serveis centrals. “La dispensació centralitzada dels fàrmacs va constituir un altre dels reptes en les etapes inicials de la pandèmia, però va ser solucionat gràcies a l’esforç del servei de farmàcia hospitalària”, diu.

“Però, sens dubte, l’autèntic desafiament i el major assoliment va ser l’adaptació a la nova situació dels professionals sanitaris i, especialment, dels professionals d’infermeria que van liderar la unitat i que encara avui continuen fent-ho”, destaca amb cert orgull la directora que també és infermera.

“Preservar el staff de la Unitat de Semicrítics per a la posada en marxa de la Unitat de Crítics Covid-19 i comptar amb la incorporació dels professionals de l’àrea d’Urgències i del Bloc Quirúrgic va resultar avantatjós. Aquests professionals compten amb una major capacitació per al maneig de la patologia crítica, al mateix temps que estan més familiaritzats amb l’entorn físic i els recursos tècnics d’una unitat d’aquestes característiques. També va ser clau el suport d’aquests professionals al personal amb menor experiència en aquestes àrees, de tal forma que no sols van realitzar una labor assistencial, sinó que també van exercir de docents a aquells professionals que es van incorporar de manera ràpida a la unitat”, reconeix l’Anna.

A més, per satisfer les necessitats, aquests professionals van veure alterats els seus ritmes de treball, “passant a realitzar torns de dotze hores en períodes de dues setmanes i amb una setmana íntegra de descans, durant la qual continuaven donant servei a la unitat en cas de necessitats del servei” detalla Guiró. I tot això, destaca la infermera, “amb la incomoditat i sobreesforç que comportava que pràcticament la totalitat de la jornada es desenvolupava de forma continuada amb els equips de protecció individual: granotes, ulleres o pantalles, doble guant, doble màscara, etc.”

Les professionals també van assumir el repte d’atendre persones en un entorn d’aïllament absolut, la qual cosa va suposar un esforç afegit. En aquest cas Guiró celebra que “els professionals no solament s’esforçaven per a la millora clínica del pacient, sinó també per a mantenir el seu estat d’ànim i suplir la falta de contacte amb el seu entorn i el dels seus éssers estimats. Objectius que van aconseguir amb escreix, fins i tot, malgrat els EPI, el cansament i la inquietud d’enfrontar allò desconegut.”

Mirant enrere, l’Anna pensa que “tot i els reptes, dificultats, assoliments i esforços”; l’exercici realitzat ja forma part de l’experiència professional i personal de tot l’equip. I, en definitiva, es congratula que “una vegada més, s’ha posat de manifest la necessitat i la fortalesa del treball en equip. Hem demostrat la capacitat de resiliència de metges, infermeres i altres professionals de l’hospital, davant situacions crítiques; i hem sabut transformar les nostres instal·lacions i els nostres protocols de manera àgil i eficient, preservant en tot moment la seguretat de pacients i professionals i mantenint els màxims estàndards de qualitat assistencial possibles en circumstàncies tan complexes i canviants”.[]

Aquest equip d’infermeria, format per Ferran Padilla, Jordi Farrero, Alejandro Bergua, Estefanía Barranco, María José Casals, Anna Escolà i Mari Carmen Serret, ha nascut amb força, empenta i moltes ganes de treballar per millorar la pràctica clínica en aquest camp per beneficiar els pacients.

Mostra d’aquest tarannà és el reconeixement que quatre dels seus membres (Padilla, Farrero, Barranco i Casals, referent d’infermeria del servei de radiologia) van rebre en el XIII Congrés de la Societat Espanyola de Radiologia Intervencionista d’Infermeria celebrat el passat mes de març a Santander. El comitè científic del congrés els va atorgar el Premi Javier Rey a la millor comunicació per un dels dos projectes presentats. Concretament, la comunicació guanyadora duia el títol “Creació d’un Equip de Teràpia Intravenosa dins d’un servei de Radiologia Vascular Intervencionista”. Parlem amb l’equip del projecte premiat i de la tasca que du a terme l’equip d’infermeria del Servei de Radiologia Intervencionista de l’HUAV de Lleida.

ENTREVISTA

Com va gestar-se el projecte? Per què vau decidir de dur-lo a terme?

El projecte es va gestar a finals del 2017, quan la direcció d’infermeria de l’Hospital Universitari Arnau de Vilanova (HUAV) de Lleida va apostar per formalitzar un equip de teràpia intravenosa (ETI) a l’hospital per tal de garantir uns estàndards de qualitat en teràpia intravenosa i ajudar a la tasca de canalització dels accessos vasculars als pacients.
La decisió final de formalitzar i implantar l’ETI dins del gabinet de radiologia vascular intervencionista (RVI) està relacionada amb la necessitat de la instauració dels accessos venosos en un ambient de màxima esterilitat, tenint en compte criteris de cost/benefici, i disminuir les bacterièmies relacionades amb els catèters vasculars (BRCV) a més a més de les complicacions de la canalització dels accessos venosos al mínim. Tot això, amb el suport de professionals formats en la canalització d’accessos vasculars i en el control de les seves possibles complicacions.
Des del primer dia que van comunicar-nos l’oportunitat de poder crear un nou equip especialitzat en els accessos vasculars, no va haver-hi cap dubte de què això seria una gran ocasió per poder aportar una millora qualitativa en els accessos vasculars i, també, una oportunitat personal per poder iniciar-nos en aquest àmbit específic del món de la teràpia endovenosa, que utilitzem cada dia en la pràctica clínica, i a més, cada dia augmenta la demanda de medicaments farmacològics més complexos i tractaments més llargs. Per aquest motiu ens vam presentar a l’hospital com un equip de suport, que vol ajudar a millorar la gran tasca de la infermeria d’hospitalització en la canalització, cuidatges i manteniment dels catèters venosos, intentant disminuir les venipuncions repetides, ajudant també de retruc en la preservació de manera adequada el capital venós dels pacients.

Quins són els passos a seguir per crear un equip de teràpia intravenosa dins d’un servei de radiologia vascular intervencionista?

La creació d’un ETI dins d’un servei de radiologia vascular intervencionista es pot realitzar de moltes maneres diferents i, segurament, cap seria millor que l’altra. En el nostre cas, es va decidir crear un cronograma amb 4 fases ben diferenciades. Es va aconseguir un ordre rigorós en els passos, on tots els professionals que formen part d’aquest equip s’han format de manera adequada en la canalització d’accessos vasculars.
A la fase 1 es va iniciar la formació dels professionals de l’equip que ens vam formar amb professionals experts en la canalització d’accessos venosos ecoguiats, més concretament en catèters venosos centrals d’inserció perifèrica (PICC) i catèters de línia mitjana (Midline). Primerament, vam tenir una formació teòrica i, després, una pràctica amb models de simulació d’accés vascular. Un cop apresa la teoria i la pràctica es van realitzar els primers casos amb pacients de l’hospital, primer acompanyats pels experts en la canalització de catèters ecoguiats, com són els professionals d’hospital de dia oncohematològic de l’HUAV (que ja fa temps que insereixen aquest tipus de dispositiu ideal per tractaments de quimioteràpia), i després, de manera autònoma.
Durant la fase número 2 es va crear l’agenda d’infermeria i es van elaborar els circuits de consulta. També es va dissenyar un document informatiu de presentació del nou equip a l’hospital i la descripció de les seves funcions pels professionals de les unitats d’hospitalització. Es van dissenyar protocols, com el del “Circuit de petició a l’equip de teràpia intravenosa per la instauració de vies centrals d’inserció perifèrica” i es van consultar altres protocols que ja havien estat creats per altres professionals sanitaris de l’hospital, com per exemple, el “Procediment d’instauració ecoguiada i manteniment dels catèters venosos centrals d’inserció perifèrica (PICC d’alt flux) al servei oncohematològic: Punta oberta PICC d’alt flux (Power PICC) 1, 2 o 3 llums”.
Durant la fase número 3 es van impartir sessions informatives i formatives pels professionals de les unitats assistencials de l’hospital, on se’ls va informar dels tipus de catèters que es disposaven en aquell moment, de com podien fer la interconsulta i per quin pacient la podien demanar. A més a més, se’ls van lliurar els protocols que podien consultar per fer les cures dels catèters. Durant les sessions es va incidir molt en la importància de la proactivitat a l’hora de garantir el capital venós del pacient.
Finalment, durant la fase número 4 es va iniciar el registre de l’activitat de l’ETI, on els professionals de l’equip, van fer uns registres des de la inserció del catèter fins al dia de l’extracció, registrant els catèters implantats, la unitat sol·licitant, motiu i totes les complicacions que anaven sorgint.
Després d’un any d’activitat, es va procedir a l’avaluació i la millora del circuit amb l’anàlisi de les dades recollides i es va fer entrega a la direcció d’infermeria de l’informe de l’activitat de l’ETI durant tot aquest curs.

En quina evidència científica us heu basat?

Existeix molta evidència científica sobre la necessitat de la creació dels ETI dins dels hospitals, la qual demostra la gran rendibilitat quant a cost/benefici per a pacients, professionals i institucions, demostrant una efectivitat inequívoca en la reducció de la incidència de les BRCV, les complicacions potencials i els costos econòmics.
Dins de tota l’evidència científica que existeix, nosaltres ens hem basat en els criteris de la CDC (Centers for Disease Control and Prevention), que és la responsable de proporcionar orientació en forma de recomanacions, les quals es consideren normes d’aplicació voluntària, a través de les “Guies per a la prevenció d’infeccions relacionades amb el catèter intravascular”. També hem seguit les recomanacions de l’Association for Vascular Access (AVA), associació relativa als accessos vasculars que publica les directrius i documents de posició relativa als accessos vasculars.
Així mateix, ens hem basat amb les guies del Ministeri de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat i del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya, algunes com: la “Guia de Pràctica Clínica sobre Teràpia Intravenosa amb Dispositius no Permanents en Adults” del Ministeri de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat que va ser editada el 2014, i la guia de “Prevenció de la infecció relacionada amb el cateterisme intravascular” del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya, editada el 2012.
A més, també ens hem basat amb les recomanacions exposades a la “Infusion Therapy Standards of Practice” de la Infusion Nurses Society (INS) editades el 2016, la “Nursing Best Practice Guidelines Program: Care Assessment and Device Selection for Vascular Access” de l’Associació d’Infermeres Registrades d’Ontàrio (RNAO), i el “Manual GAVeCeLT sobre catèters PICC i MIDLINE” del grup d’experts en accessos vasculars “Gli Accessi Venosi Centrali a Lungo Termine” – Accessos Venosos Centrals a Llarg Termini, editat el 2016.
Cal destacar que els professionals que formen l’equip han realitzat cursos i experts sobre la teràpia intravenosa i la canalització d’accessos venosos, prioritzant els recomanats per la SEINAV (Societat Espanyola d’Infusió i Accessos Vasculars), per la qual cosa s’han adquirit uns coneixements i unes habilitats que doten l’equip d’una gran destresa en la valoració dels pacients, la canalització de catèters i en la resolució dels possibles problemes que puguin sorgir durant el procediment de canalització del catèter i en els cuidatges posteriors.

Quin és el perfil de la infermera/infermer d’aquest servei?

El perfil de la infermera i infermer del servei, de manera més formal, es basa amb els criteris que proposa l’Institut Català de la Salut (ICS) en la llista de perfils professionals definits, més concretament en el d’”Infermer/a de gabinets intervencionistes”, on els requisits són: ser diplomat/ada en infermeria – graduat/a d’infermeria, tenir un postgrau en infermeria hemodinàmica i intervencionisme vascular o experiència prèvia de tres mesos en funcions similars (àrees d’hemodinàmica, arrítmies i intervencionisme). També es valora tenir coneixements en radioprotecció i radiologia vascular, en electrocardiografia i en suport vital bàsic i avançat en malalt adult i pediàtric. A més, també tenir coneixements sobre els fonaments en intervencionisme, en vigilància i control dels registres hemodinàmics, expert en cures al pacient crític (ja que hi ha molts cops que el pacient arriba al servei en situació d’urgència vital), en les aplicacions informàtiques més habituals relacionades amb l’àmbit de la infermeria i coneixements de la llengua catalana equivalents a un nivell C o superior.
D’altra banda, també és important destacar que la Societat Espanyola de Radiologia Intervencionista d’Infermeria (SERIE) intenta també definir el perfil de la infermera i infermer dels gabinets de radiologia vascular intervencionista, on diferència les funcions en tres apartats principals: funcions generals d’infermeria, competències d’infermeria quirúrgica i competències en radioprotecció i radiologia vascular.
A més, amb la implantació de l’ETI dins del gabinet de radiologia vascular intervencionista, el personal d’infermeria ha de tenir coneixements en l’anatomia cardiovascular, en el tipus de catèters (PICC, Mid-line, etc.), en les complicacions potencials i els cuidatges i manteniments generals a curt i llarg termini dels catèters. També ha de tenir habilitats en la valoració de l’arbre vascular a través d’un ecògraf i en la canalització dels catèters amb tècnica micro-Seldinger.
En conseqüència, el professional ha de tenir capacitat de treball en equip i cooperació, gestió de les emocions, capacitat resolutiva i presa de decisions i millora i aprenentatge permanents.

Quins avantatges té, tant pels infermers i infermeres com pels pacients, l’aplicació del vostre projecte?

Els últims estudis han demostrat que amb la implantació d’un ETI les BRCV disminueixen substancialment, amb el consegüent cost/benefici que això suposa per a la institució.
Pels professionals sanitaris de l’hospital, la implantació d’un ETI els suposa tenir uns referents pel que fa a la canalització d’accessos vasculars i ajuda en la canalització d’accessos vasculars a pacients complicats. A més d’alliberar de càrrega assistencial, ja que a aquest tipus de pacient se li dedica molt de temps per la dificultat que presenta en l’accés vascular. Temps del que, malauradament, cada cop se’n disposa menys, ja que els professionals s’han de multiplicar per tal de poder donar cures a tots els pacients que tracten.
El pacient prototip és aquell que té un accés intravenós difícil, obès, d’edat avançada, edematós, amb afeccions cròniques, amb venipuncions repetides en passats ingressos, tractaments farmacològics irritatius o vesicants i de llarga durada, amb antecedents de drogues d’abús, en definitiva, pacients molt complicats de punxar.
A més, l’equip es corresponsabilitza amb els infermers/eres d’hospitalització dels cuidatges i manteniment dels catèters, fent una revaloració constant dels pacients, a través de la història clínica i el contacte telefònic amb els professionals sanitaris.
També és important remarcar que les sol·licituds de catèters d’aquestes característiques abans només podien sol·licitar-les el col·lectiu mèdic. Amb la introducció de l’ETI dins l’àmbit hospitalari, la infermeria passa a ser la protagonista a l’hora de sol·licitar un accés venós pels pacients, fent la valoració a través d’un algoritme de decisió per intentar canalitzar el millor accés, amb el mínim de complicacions potencials, als pacients adequats.
Encara que la infermeria té un paper protagonista en aquest equip, cal remarcar la importància del treball multidisciplinari en la teràpia intravenosa i la canalització d’accessos vascular, per poder obtenir els estàndards de qualitat adequats és necessària la implicació i l’esforç de tot el personal sanitari.
D’altra banda, pels pacients té múltiples avantatges. La disminució en les venipuncions repetides, ja que els dispositius que s’implanten permeten l’extracció d’analítiques del mateix catèter sense necessitat de punció, i la durabilitat dels catèters PICC i Mid-line respecte als catèters venosos perifèrics tradicionals. I és evident que els pacients agraeixen evitar venipuncions.
Es disminueix el risc de BRCV, com es pot veure en l’informe d’activitat de l’ETI del 2017-2019, en què es pot comprovar que de 271 catèters inserits no hi ha hagut cap BRCV durant tot aquest període, demostrant l’eficàcia i l’eficiència de l’equip quant a la disminució de les bacterièmies, reduint el temps d’ingrés que podia suposar aquesta complicació.
A més, l’equip realitza un registre des de la inserció del catèter fins que es realitza la seva extracció, sigui per fi de tractament o per altres motius i, amb aquest registre, es realitzen uns informes estadístics que ens donen molta informació sobre els pacients i els catèters inserits i, en conseqüència, podem millorar l’assistència en el futur i detectar fortaleses i debilitats de l’equip.

Quines millores heu pogut constatar? Heu notat canvis rellevants?

Durant aquest temps d’instauració de l’ETI hem pogut constatar moltes millores, algunes de tan importants com la citada anteriorment, la reducció de les BRCV a 0 casos durant el període 2017-2019 de tots els catèters canalitzats per l’ETI. Tanmateix, els professionals sanitaris han pogut optar a l’ajuda d’un equip de suport que els ha intentat ajudar en tot moment, i dotar-los d’un material nou, amb el que s’ha intentat facilitar la feina i alhora millorar la satisfacció dels usuaris. S’ha constatat que cada dia que passa els professionals confien més en l’equip ETI i cada cop la proactivitat que remarcàvem en punts anteriors ha anat creixent. Al cap i a la fi, una part important de la feina d’aquest equip i de la infermeria d’hospitalització es realitza per millorar les cures i l’atenció dels pacients que hem de cuidar.
Els catèters que s’han canalitzat durant aquest període han estat: 156 PICCs (catèter central d’inserció perifèrica), 100 Mid-lines (catèters de línia mitjana) i 15 Abbocaths (catèters perifèrics curts). Un altre punt important és que durant el període d’inici de l’ETI s’han arribat a canalitzar amb èxit el 95,76% dels catèters dels quals s’han intentat inserir, i els que no s’han pogut canalitzar, s’ha donat una resposta adequada per poder canalitzar un altre tipus d’accés (un reservori o un catèter tunelitzat).

Quin procediment heu seguit per dur a terme el projecte?

Per poder dur a terme el projecte es va realitzar la formació a les infermeres de les unitats d’hospitalització encarregades de la detecció de la necessitat d’un accés venós pels pacients, presentat el pacient prototip i els tipus de catèters que poden sol·licitar a l’ETI.
Una vegada detectat el pacient per part de les infermeres d’hospitalització o altres professionals sanitaris, aquests poden realitzar una interconsulta a l’ETI per valorar la necessitat de canalitzar un accés venós.
En rebre la interconsulta, els infermers/es de l’equip fan una valoració prèvia del pacient i a través d’un algoritme de decisió, creat pels mateixos professionals, i es decideix el catèter més adient per al pacient. Seguidament, es pacta amb la infermera d’hospitalització el dia i l’hora de la inserció del catèter.
El dia d’inserció del catèter, els infermers del servei de radiologia vascular intervencionista s’encarreguen de decidir si reben el pacient a la sala o es desplacen a la planta (depenent de criteris del tipus de pacient o de necessitats del servei).
Abans d’implantar el catèter, el pacient o el cuidador principal, signa el consentiment informat, en què se’ls explica la necessitat de la inserció del catèter, els beneficis i les possibles complicacions de la intervenció.
S’ha creat un full de verificació (Checklist) per tenir en compte tots els punts bàsics abans, durant i després de la inserció dels catèters i, així, garantir la qualitat assistencial durant el procediment.
En finalitzar la instauració del catèter, es contacta amb la infermera responsable del pacient i se l’informa dels cuidatges bàsics, dotant-la de tot el material necessari per poder-los dur a terme. A més, es registra a la història clínica del pacient els cuidatges necessaris durant tot el temps que porti instaurat el catèter.
Per últim, es registra tot el procediment en una base de dades interna.

Quantes comunicacions es van fer durant el XIII Congrés de la Societat Espanyola de Radiologia Intervencionista d’Infermeria? Us esperàveu el premi?

Durant el congrés nacional de la Societat Espanyola de Radiologia Intervencionista d’Infermeria (SERIE) dels passats 20, 21 i 22 de març del 2019 es van presentar 11 comunicacions. Aquestes van haver de passar un filtre previ, atès que el temps en el congrés era limitat i no es podia excedir de les 11 comunicacions, per tant, les que no van passar el filtre es van presentar com a pòster.
Durant el congrés es van presentar 34 pòsters diferents, els quals provenien d’experts en la radiologia vascular intervencionista de tot l’àmbit nacional, per exemple, hospitals com el Vall d’Hebron i el Clínic de Barcelona, el Parc Taulí de Sabadell, el Joan XXIII de Tarragona, l’hospital Marqués de Valdecillas de Santander, Miguel Servet de Saragossa, el Complex Universitari de Navarra, el Complex Universitari de Toledo, entre molts altres.
Evidentment no ens esperàvem el premi. Primerament, perquè som un grup d’infermeres/eres molt jove i amb poca experiència dins de l’àmbit de la radiologia intervencionista, atès que el gabinet només fa 3 anys que està obert i tots els infermers/eres anteriorment treballàvem en altres àmbits de l’hospital. En segon lloc, dir que sí que és veritat que nosaltres ens vam presentar al congrés amb molta il·lusió i ganes de treballar, sense més expectatives que aprendre molt dels experts i dels companys d’altres hospitals de l’àmbit nacional, els quals tenen molta més experiència que nosaltres. Així doncs, l’atorgament del premi ens va sobtar satisfactòriament i segur que ens ajudarà a continuar treballant amb coratge, alegria i força en el futur de la teràpia intravenosa i la millora en els accessos vasculars.

Què significa que un equip d’infermeria rebi una distinció com aquesta? Creieu que empodera la vostra feina?

Rebre aquesta distinció suposa una gran alegria individual per cada professional de l’equip i, evidentment, una gran satisfacció grupal, la qual empodera, efectivament, la nostra feina, atès que una distinció d’aquesta magnitud sempre emociona i ajuda a continuar treballant en aquesta direcció. A més, rebre el premi per part dels professionals del teu àmbit professional sempre fa una il·lusió especial, ja que ningú millor que ells saben el que pot arribar a costar crear un equip d’aquestes característiques dins d’un servei tant específic com és el gabinet d’angioradiologia. En altres paraules, rebre un premi que et donen les persones que treballen dia a dia igual que tu en altres hospitals engrandeix el premi i, per això, estem molt agraïts.
Finalment, no podem acabar aquesta entrevista sense agrair a la direcció d’infermeria i a la Dra. Lourdes Díaz (Radiòloga Vascular Intervencionista) per la confiança que han dipositat en nosaltres i, també, a l’equip de l’Hospital de Dia d’Oncohematologia de l’HUAV, especialment a la María José Lemus, pel suport que ens han donat sempre que ho hem necessitat i per la gran feina que ells exerceixen també en aquest camp.

A Lleida, són diverses les infermeres que participen en projectes de salut i desenvolupament internacionals. Iniciatives solidàries que es veuen altament beneficiades per la professionalització de les cooperants.

MARIOLA ESPEJO

GUATEMALA, CUBA, COLÒMBIA, EQUADOR, ALGÈRIA, ANGOLA, BOLÍVIA I GÀMBIA.

La Mariola Espejo és infermera i coordinadora del Centre de vacunacions internacionals Eixample-PROSICS Lleida. Vinculada al món de la cooperació sanitària internacional des del 1994, és experta assistencial i docent en temes d’immigració i salut, cooperació internacional i salut internacional. Espejo és coordinadora i representant de Medicus Mundi (MM) Lleida-Catalunya i vocal de la junta directiva de l’ONGD Alpicat Solidari.

La seva trajectòria en cooperació infermera és àmplia i comprèn viatges d’acompanyament de Drets Humans i Salut, a països com Guatemala o Colòmbia; viatges d’intercanvi sanitari d’infermeria a llocs com Cuba, o feines d’infermera coordinadora de terreny de projectes d’Atenció Primària de Salut a l’Equador (Cantón Shushufindi), on va posar en marxa el pla d’emergència sanitària; o a Angola (Matala) amb els desplaçats interns.
Espejo ha treballat en campaments de refugiats a El Sàhara (Algèria), on ha coordinat el projecte de formació en urgències i cirurgia menor del personal sanitari d’El Aaiun i també ha coordinat el projecte d’assistència sanitària d’aquests campaments. El 2011 va col·laborar com a docent en el programa especialitat d’experts en salut i salut intercultural d’infermeria de Llallagua (Bolívia) i, des del 2018, col·labora amb el viatge de voluntariat i sensibilització del projecte de serveis comunitaris de 4t d’ESO de l’IES Manuel de Montsuar a Baja Kunda (Gàmbia).

PROJECTE EPD-@IES MANUEL MONTSUAR DE LLEIDA. Actualment, la Mariola Espejo col·labora amb l’ONGD Alpicat Solidari en aquest projecte que pretén introduir alumnes de 4t de l’ESO de l’Institut Manuel de Montsuar de Lleida en el món de la solidaritat, la cooperació internacional i la consciència social Nord-Sud. El projecte se centra en la població de Baja Kunda (Gàmbia) i la tasca d’Espejo consisteix en la prevenció prèvia i posterior del viatge i l’acompanyament sanitari dels alumnes de 4t d’ESO.

ESTRELLA LALUEZA
CROÀCIA, BÒSNIA, KOSOVO, SIERRA LEONA I COSTA D’IVORI

Després de llicenciar-se en Veterinària, la montsonenca Estrella Lalueza va venir a Lleida per estudiar Infermeria. Les seves inquietuds la van dur a cursar un Màster de Medicina Humanitària a Alacant, Porto, Londres i Viena. Començava així el seu recorregut vital com a cooperant amb diferents ONGs, tasca que va fer durant 15 anys i sempre en països en guerra. Lalueza va estar en aquest temps a Croàcia, Bòsnia, Kosovo, Sierra Leona i Costa d’Ivori, on va viure 6 anys treballant per l’ONG espanyola Global Humanitària. Va tornar el 2008 i, des de llavors, compagina la seva feina a l’ICS amb la cooperació, un món que va descobrir de la mà de Metges del Món (MDM) als camps de refugiats albano-kosovars d’Albània per, posteriorment, ser coordinadora de país amb MDM a Kosovo (lloc i moment especialment violent) i canviar de continent l’any 2000 per treballar a Sierra Leona. El 2002 va ser coordinadora mèdica a Costa d’Ivori amb l’ONG anglesa MERLIN i, després, va fer la mateixa tasca amb l’IRC (ONG americana, International Rescue Committee).

L’any 2004, Estrella Lalueza va fundar l’ONG SUMUM (Solo un Mundo, un Mestizaje) i, actualment, treballa també per l’ONG Global Humanitària coordinant els projectes de Costa d’Ivori. Compagina la tasca de cooperació amb la feina a l’ICS, un treball que consisteix a coordinar les activitats comunitàries de les 23 ABS de Lleida. A més, coordina el programa PADEICS de comunitària i la xarxa AUPA de Catalunya.

SUMMUM. Aquesta ONG treballa en dos àmbits. L’un, a Costa d’Ivori, amb les dones i els nens com a població diana. Els projectes són de construcció de menjadors escolars -donació de bancs, taules i material de cuina-, construcció d’aules de classe i donació de pupitres, pissarres; donació de material agrícola a cooperatives de dones; donació de sacs i material escolar, construcció de latrines… L’altre àmbit de treball de SUMUM és la sensibilització al primer món, sobretot en població escolar. Es fan xerrades, exposicions de fotografia, tallers en escoles o el projecte “cap nen sense sac”. Ara mateix, hi ha una exposició de fotografies i cartells, en col·laboració amb l’ICS, que s’està mostrant als CAPS de Lleida i ja ha passat per l’Hospital Universitari Arnau de Vilanova i l’Hospital de Santa Maria. El passat mes de desembre es va organitzar el primer viatge turístic-solidari.

Una experiència enriquidora que canvia la vida. L’experiència com a cooperant per l’Estrella Lalueza “ha estat dura” pels països on ha desenvolupat la seva tasca. Una feina de coordinació (mèdica o de país), coordinant equips de professionals locals (metges, infermers, matrones…) o de diferents nacionalitats. Lalueza ha explorat necessitats, fent reunions amb el personal local per detectar-les (des del Ministeri de la Salut, fins a les cooperatives de dones o grups de joves), ha redactat projectes, ha cercat finançament, ha fet el seguiment dels diferents projectes i n’ha realitzat l’avaluació. En alguns llocs, com a Costa d’Ivori, ha participat activament en les polítiques de salut del país amb representants d’altres institucions com Nacions Unides o altres ONGs.

Lalueza es defineix com a cooperant, una feina que no té res a veure amb “ajudar”. Segons diu, “treballar de cooperant moltes vegades vol dir treballar en condicions dures, amb companys de treball que no són, necessàriament, els teus amics, amb jornades laborals sovint interminables i espais personals de vegades inexistents. Per això explico que ser cooperant és una especialització més dins del món laboral (sanitari o no sanitari). Ens hem de formar, tant a nivell tècnic com personal, per poder portar a terme un treball de manera professional.” Per la seva experiència, l’Estrella sap que la cooperació porta a afrontar situacions límit que modifiquen la manera d’encarar la vida. “De vegades”, diu, “pensem que en un país en vies de desenvolupament la nostra “ajuda” és necessària. Aquesta idea és errònia. En molts d’aquests llocs hi treballen excel·lents professionals que, tot i la manca de material i formació, fan una feina extraordinària.” Finalment, Lalueza recomana “fer almenys un viatge per omplir la motxilla de la vida, però això no vol dir ser cooperant”, remarca.

IRAIDA GIMENO
COSTA D’IVORI

Iraida Gimeno és doctora en ciències de la salut i infermera adjunta a la direcció de l’ABS Primer de Maig de Lleida. Tot i que la seva experiència com a cooperant ha estat, de moment, molt breu, reconeix que la vivència li ha canviat la vida. Va ser el passat desembre quan la Iraida va participar, juntament amb setze persones més entre les quals hi havia les també infermeres Blanca Aguarod, Lídia Carulla i Alícia Perera; en una expedició de quinze dies guiada per la infermera Estrella Lalueza, fundadora de l’ONG SUMUM. La comitiva va volar fins a Abidjan, capital de Costa d’Ivori, i d’allí es va desplaçar a Daloa. Amb l’expedició van viatjar motxilles, cartes, material escolar, roba d’esport i pilotes de bàsquet que es van poder entregar dins dels projectes de SUMUM. Uns projectes que els participants en el viatge van conèixer de primera mà durant la primera setmana i que se centren a reforçar i afavorir l’educació de manera sincronitzada amb les necessitats de la població. Iniciatives com la reforma i construcció de diverses escoles, la construcció de menjadors escolars i la col·laboració i ajuda a cooperatives de dones dels diferents poblats.

La segona part del viatge es va dedicar a l’avaluació de la realitat del sistema sanitari. La Dra. Gimeno explica que van veure diferents instal·lacions de consultoris, amb serveis i recursos diferents, segons la ubicació i la quantitat de persones a atendre. A més, van poder passar consulta amb l’infermer Mathieu i fer visites amb ell per detectar malalties com la malària o fer controls de circumcisions fetes per ell mateix. També van accedir a la zona de maternitat i als paritoris i assistir a la 31a Jornada Mundial de lluita contra la Sida, organitzada per la Direcció del Departament de la Salut i Salut Pública de Daloa amb més de 200 participants de la comunitat, entre els quals hi havia alumnes de diversos instituts, diferents associacions de la ciutat, etc.; i, finalment, la improvisada visita, a darrera hora, a un orfenat. En definitiva, en paraules de Gimeno “unes experiències que fusionades amb l’amabilitat i hospitalitat de les persones que vam conèixer, et deixen sense alè”.

TERESA MAYORAL
PARAGUAI

Des de ben jove la Teresa Mayoral sentia passió pel voluntariat i la cooperació. Per això, abans de diplomar-se en infermeria, ja va ser monitora de pioners i caravel·les de l’agrupació escolta Renaix l’Esquinç i va col·laborar amb l’associació de veïns de Llívia. Un cuquet que portava dins, i encara porta, la va dur a treballar de cooperant al Paraguai durant quatre anys, fent estades prèvies de voluntariat durant tres anys a l’estiu.

El pas de l’huracà Mitch per Costa Rica l’octubre del 1998, on Mayoral es trobava, va ser una experiència que la marcà fins al punt de cercar una ONG per dedicar-hi el seu temps. En tornar va entrar en contacte amb SED (Solidaritat, Educació i Desenvolupament) vinculada als Germans Maristes i d’aquesta manera va iniciar-se, primer amb el voluntariat (del 1999 fins al 2001) i, després, en la cooperació. La seva experiència en aquest àmbit va ser a la regió del Chaco paraguaià, la zona més pobra i deprimida d’aquest país de l’Amèrica del Sud, on va treballar conjuntament amb el Vicariato Apostólico del Pilcomayo (VAP). Des de llavors, i ja fa vint anys, la Teresa ha seguit vinculada a l’ONG SED col·laborant en diferents projectes com a sòcia, fent-ne el seguiment i l’avaluació.

Actualment Teresa Mayoral treballa com a infermera a l’Equip d’Atenció Primària Penitenciaria de Ponent, a Lleida. Segueix, però, vinculada a la cooperació infermera amb projectes de l’ONG SED i el VAP com, per exemple, el del “Apoyo a los Derechos de las Mujeres y los Niños/Niñas”, al Paraguai. Aquest projecte vol donar a conèixer les lleis que s’acabaven d’aprovar en aquest país en contra de la violència vers dones i infants i, alhora, intervenir en l’organització d’una xarxa per atendre les diferents denúncies rebudes. La iniciativa afecta a comunitats indígenes de paraguaianes, brasileres i mennonites a les quals dóna cobertura el VAP. En aquest projecte concret, les infermeres recolzen i formen part de l’equip de salut del VAP, integrat per infermeres i monges, i treballen amb parteres empíriques, xamans i promotors de la salut. Mayoral explica que en aquest projecte ha treballat amb mestres, educadors i treballadors socials per difondre i donar a conèixer, als líders i caps visibles de les diferents comunitats, les dues noves lleis aprovades al país en contra dels maltractaments a la llar, tant de dones com de menors. La seva tasca ha consistit a organitzar grups de joves, parlar i entendre les diferents concepcions del maltractament en les diferents cultures amb xamans, parteres empíriques i promotors de salut. També s’han fet programes de ràdio per difondre i conscienciar de què és el maltractament i donar així la cobertura necessària.

CARME MAYAYO
GUATEMALA

Carme Mayayo és Diplomada en Infermeria i llicenciada en Psicologia. Actualment és la cap de la Unitat d’Atenció a la Ciutadania de l’Hospital Universitari Arnau de Vilanova de Lleida (HUAV).

Aquest any 2019 farà vint anys que la Carme Mayayo va visitar Guatemala per primer cop com a cooperant d’infermeria, gràcies a la col·laboració amb una congregació religiosa. Des d’aquell estiu del 1999 Mayayo fa, gairebé cada any, una estada de col·laboració en aquest país de l’Amèrica Central. L’objectiu principal d’aquestes estades és l’educació de les noies indígenes, principalment, l’educació per a la salut. A més, realitza tasques d’orientació psicològica i d’ajuda amb beques per pagar els estudis d’algunes de les noies.[] ]]>