EL CENTRE D’ATENCIÓ PRIMÀRIA Balàfia-Pardinyes-Secà de Sant Pere està d’aniversari i és que aquest 2021, concretament el 8 de maig, fa 30 anys que va obrir les portes al públic. Tres dècades de dedicació a la ciutadania, vetllant per la seva salut i amb un equip d’infermeria que, com el centre, va ser pioner a la ciutat de Lleida. D’aquelles primeres professionals de la infermeria, tres encara hi treballen. Són l’Esther Domínguez, l’Olga Teixidó i la Montse Solé, tres infermeres veteranes del primer CAP obert a la capital del Segrià. Elles expliquen, a través de la seva experiència, com van ser els inicis del centre i com ha evolucionat la infermeria en tot aquest temps.
ESTHER DOMÍNGUEZ
“Al principi, la majoria d’infermeres no havien treballat a la comunitat i, a poc a poc, es va començar a desplegar el programa d’Atenció Domiciliària o el programa del pacient expert en TAO. Era una època que tot es feia en paper i els pacients disposaven de la seva història clínica, amb tapes blaves els homes i amb tapes roses les dones”.
L’Esther Domínguez recorda el fred del primer dia que va començar a treballar al CAP Balàfia-Pardinyes-Secà de Sant Pere. Era el 2 de maig de 1991 i, tot i ser primavera, era un dia més aviat d’hivern. Al clima se li sumava la fredor de l’edifici que, tot just, s’havia acabat de construir i “no estava assecat”, diu l’Esther. Tot i això, l’eufòria per posar en marxa el centre feia que aquest contratemps passés a segon terme. Domínguez arribava amb tretze anys d’experiència professional en diferents àmbits. Es va iniciar com a infermera interina d’APD (Assistència Pública Domiciliària) l’any 1978 a Bellcaire d’Urgell. D’aquells temps recorda el suport de la gent “perquè encara no estava preparada per desenvolupar un treball comunitari” i a més, “hi havia l’inconvenient de viure al poble o estar de guàrdia 24 hores al dia”, comenta. Vuit anys més tard, ja titular de la plaça per oposició, va entrar per concurs de mèrits a l’UVI de l’Hospital Universitari Arnau de Vilanova (HUAV), treball que va realitzar fins al 1991 quan va decidir optar a una plaça pel nou CAP moguda, sobretot, pel seu bagatge i les teories sobre salut pública que la van dur a desenvolupar el seu rol com a infermera d’Atenció Primària (AP).
“Abans de la inauguració”, diu l’Esther, “es van fer diferents reunions amb tots els professionals que havíem de posar en marxa l’ABS i el dia 2 vam començar a treballar a porta tancada, col·locant material i organitzant la feina”, recorda. “Tots estàvem expectants. Al començament teníem pocs usuaris perquè la majoria de pacients encara anaven a altres ambulatoris. De mica en mica, però, van venir a inscriure-s’hi i amb la reforma sanitària ja es va assignar a cada usuari un metge i un CAP.”
D’aquells primers temps l’Esther recorda que la majoria d’infermeres no havien treballat a la comunitat i, a poc a poc, es va començar a desplegar el programa d’Atenció Domiciliària o el programa del pacient expert en TAO. Era una època on es treballava com a UBA (Unitat Bàsica Assistencial) formada pel metge i la infermera o infermer. Un temps on tot es feia en paper i on els pacients disposaven de la seva història clínica, amb tapes blaves els homes i amb tapes roses les dones. A més, des del centre, es feien càrrec de les analítiques pròpies i també de les de l’HUAV i van acollir els serveis PADES (Programa d’Atenció Domiciliària i Equips de Suport) i de Planificació Familiar fins que van marxar a l’HUAV. Domínguez rememora que les infermeres de pediatria del centre van desplegar els programes del ‘Nen Sa’ i ‘Salut i Escola’, uns programes que segueixen operatius actualment.
De tots aquests anys al centre, l’Esther destaca diverses qüestions. D’una banda, la formació rebuda des de l’ICS, com la referent a la Taxonomia NANDA i en el model de valoració de les necessitats de Virginia Henderson que van desplegar per tot el territori; un model que ara està sent substituït pel programa ARES; o la formació rebuda per fer la valoració integral del pacient i el cuidador. Ja més recentment, s’ha treballat per donar formació a les residències sociosanitàries que es troben dins de l’ABS per la gestió de ferides cròniques. També hi ha hagut formació diabetològica, d’hipertensió arterial, ATDOM, vacunes, cura d’úlceres/lesions per pressió i en les úlceres d’EEII o Pacient Expert. D’altra banda, Domínguez destaca el lideratge de dues infermeres que han estat al capdavant de la gestió del CAP: la Cristina Farràs i la Sandra Guerrero que n’és l’actual directora.
OLGA TEIXIDÓ
“Els primers sis mesos passàvem consulta metges/pediatres i infermeres tots junts fins que, el 2 de novembre d’aquell 1991, ens vam separar i cada professional estava a la seva consulta. Va ser llavors quan la infermeria va començar a caminar sola, cosa que mai havia fet abans. Va ser tot un repte”.
Els cinc dies previs a l’obertura al públic del CAP, l’Olga Teixidó els va passar planificant i organitzant amb gran expectació i alguns nervis davant el nou repte que se’ls presentava. Recorda que van ser cinc dies intensos en què no es va treure l’abric dins del CAP perquè “feia molt de fred”. Teixidó venia de treballar a l’UCI de l’HUAV i no tenia cap experiència en Atenció Primària, “només havia fet formació teòrica a través d’alguns cursos i vaig arribar al centre per concurs de mèrits com tothom”, diu.
Al principi, l’equip no es coneixia perquè venien de diferents llocs, però el fet de tenir els mateixos neguits i problemes els va unir de seguida i van fer pinya. “Els horaris”, rememora l’Olga, “eren de torn de matí o de tarda, tot i que l’horari d’obertura del centre es va anar modificant a través dels anys. Els primers sis mesos passàvem consulta metges/pediatres i infermeres tots junts fins que, el 2 de novembre d’aquell 1991, ens vam separar i cada professional estava a la seva consulta. Va ser llavors quan la infermeria va començar a caminar sola, cosa que mai havia fet abans. Va ser tot un repte”, ressalta Teixidó. I és que el centre va ser pioner a la ciutat de Lleida en aplicar la Reforma de l’Atenció Primària (Decret 84/1985), tot i que la primera àrea bàsica de Lleida es va implantar el 1987 a les Borges Blanques. “Vam començar a atendre infants a pediatria fins als catorze anys i, dos anys més tard, van arribar els primers estudiants de medicina i infermeria passant el CAP a ser centre docent. També vam ser el primer centre de la ciutat en tenir consultes d’infermeria per atendre l’usuari crònic. Vam obrir un camí que, evidentment, ha millorat moltíssim amb els anys i les aportacions de tots els altres CAP”, recorda l’Olga.
D’aquestes tres dècades queda sobretot el canvi profund de la infermeria que ha passat, entre altres coses, a tenir autonomia. L’Olga explica que “ara estem molt involucrades en les activitats de salut dels nostres barris i tenim la responsabilitat del seguiment del malalt crònic. A més, durant tots aquests anys, hem col·laborat o dut a terme programes com la ‘Consulta de Tabaquisme’, el ‘Pacient Expert de TAO’, la vacunació contra la grip a les associacions de veïns i la vacunació escolar, el programa ‘Salut i Escola’ als instituts de secundària de la nostra àrea, el programa ‘Nereu’, el programa ‘Nen Sa’, hem fet xerrades a les escoles i hem col·laborat amb les associacions veïnals (amb xerrades, setmanes culturals, activitats lúdiques i esportives) i hem fet tallers de massatge infantil (amb la llevadora) durant deu anys. Ara, però, els programes estan congelats, ja que la prioritat és la Covid-19”, diu aquesta infermera pediàtrica.
MONTSERRAT SOLÉ
“Al començament, tot s’havia de decidir: com fer les visites, com atendre els pacients a domicili… Vam haver de crear les consultes i fer formació en patologies cròniques. En aquell moment, i pas a pas, vam anar mostrant què podíem fer les infermeres per la població, més enllà de punxar o ajudar a fer receptes, coses que evidentment, vam seguir fent”.
La Montserrat Solé va arribar al CAP amb molta il·lusió. Tot era nou i tot estava per fer. Entrava amb l’experiència d’haver treballat diversos anys com a infermera rural i també com a infermera d’Urgències a l’HUAV. Dos camps que es complementaven i que l’havien experimentat com a infermera. Dels primers anys en un petit poble de les Garrigues havia après, sobretot, a valorar la importància de l’atenció domiciliària. “Cada dia, després de la consulta, anava amb el metge als domicilis a visitar els pacients amb patologia aguda i, cada quinze dies, visitàvem al seu domicili aquells que no podien sortir de casa. Així coneixia de primera mà el pacient, el seu entorn familiar i s’aclarien dubtes i problemes potencials. Aquest contacte directe durant sis anys em va servir moltíssim”, explica la Montse. Després va començar a treballar al servei d’Urgències de l’Hospital Universitari Arnau de Vilanova de Lleida; una etapa de sis anys que li va aportar experiència en altres àmbits. “Veure molts pacients diàriament, amb patologies diverses i algunes de gravetat que implicaven actuacions ràpides em va donar un bagatge molt important en moltes qüestions”, diu Solé.
“Quan es va posar en marxa la reforma del sistema sanitari”, explica la Montserrat, “vaig pensar que era el més semblant al que havia fet com a infermera rural i m’hi vaig presentar. Era un canvi important perquè els usuaris tindrien un metge o metgessa, i també una infermera o infermer, de referència. A més, el centre d’Atenció Primària disposaria de treballador social i odontòleg per la població assignada. Al començament, tot s’havia de decidir: com fer les visites, com atendre els pacients a domicili,… Vam haver de crear les consultes i fer formació en patologies cròniques. En aquell moment, i pas a pas, vam anar mostrant què podíem fer les infermeres per la població, més enllà de punxar o ajudar a fer receptes, coses que evidentment, vam seguir fent. Es tractava d’evolucionar i, per això, vam començar a buscar protocols per veure com treballaven en altres llocs de Catalunya on ja havien posat en marxa algun CAP”, diu Solé.
Un dels primers protocols que es va desenvolupar al CAP va ser el de l’ATDOM. Precisament la Montserrat Solé en va ser la referent del centre, motiu pel qual va participar en l’elaboració del protocol d’actuació desenvolupat amb infermeres de tota Catalunya. “El document va ser un punt de partida per poder actuar en el domicili. Va ser una formació enriquidora que després va servir per actuar en el territori perquè, l’atenció domiciliària no és només anar a un domicili a fer una cura o punxar un injectable; es tracta de valorar el pacient, les seves patologies, necessitats, la seva família… I incidir també en l’aspecte de la prevenció”, explica Solé.
De tots aquests anys, aquesta infermera recorda com un gran avenç la creació de la figura de la Infermera d’Enllaç, punt de connexió entre l’HUAV i el CAP. “S’establia així una relació directa que facilitava una resolució més ràpida i millor dels problemes dels pacients”, diu Montse Solé que recorda com un dia que va contactar amb un dermatòleg de l’HUAV per preguntar-li com podia resoldre un problema en un domicili, amb una pacient de cent dos anys allitada de feia anys, per no haver de traslladar-la a l’hospital. “Va quedar meravellat i va dir que sempre que ho necessités, li truqués per resoldre dubtes”, recorda Solé. “D’aquests inicis ara tenim les Gestores de Casos que porten patologies que necessiten un seguiment més precís i, en molts moments, un contacte directe amb l’HUAV”.
30 ANYS D’ANÈCDOTES
El CAP Balàfia-Pardinyes-Secà de Sant Pere és història viva de l’Atenció Primària a Lleida. En tot aquest temps ha passat de donar servei a 19.000 persones, a les prop de 29.000 que el tenen ara com a centre de referència. Els primers anys es donaven fins a 50 números de visita per cada metge al dia i, com anècdota, es recorda que el primer dia d’obertura al públic, un popular senyor de la zona conegut com “en Joan de la barretina”, va aconseguir el número 1 per visitar-se. El primer any va ser molt intens i molt marcat per l’elaboració de protocols. Un dels primers va ser el d’atenció als accidents redactat a causa d’un atropellament que va tenir lloc davant del centre i que va implicar directament molts professionals que, fins i tot, van haver d’aixecar el vehicle per socórrer la víctima atrapada. L’experiència va ser tan dura que van decidir establir el protocol d’actuació en aquests casos.
La implicació dels professionals del centre és un aspecte rellevant, com ho mostra, per exemple, que en els primers anys les històries clíniques eren en paper i s’arxivaven per data de creació. Amb el temps es va veure que era més operatiu ordenar-les per data de naixement del pacient. Així doncs, un diumenge, tots els professionals van anar al CAP per canviar aquest criteri i ordenar les històries pel nou criteri d’identificació que es va mantenir fins a la informatització del sistema.
En aquests anys s’han patit robatoris i també actes vandàlics. Un d’aquests actes, comès per uns adolescents, va ser trencar els fanals de davant el centre. Com a mesura de rescabalament, el jutge va imposar als autors fer treballs comunitaris al CAP durant una setmana. Quan van acabar, els menors van demanar de seguir col·laborant amb el centre.
Si alguna cosa destaca també del CAP Balàfia-Pardinyes-Secà de Sant Pere és la bona relació i col·laboració que s’ha mantingut des de sempre amb les organitzacions veïnals d’aquests tres barris. Una relació que ha permès fer moltes activitats educatives de manera conjunta i que produït un gran benefici en la comunitat.[]
L’EDIFICI
El CAP Balàfia-Pardinyes-Secà de Sant Pere és obra de l’arquitecte lleidatà Ramon Maria Puig Andreu. L’edifici es desenvolupa en una sola planta, sense necessitat de grans espais, a partir d’un eix central que recorre el centre d’extrem a extrem i dóna accés a les diverses dependències. L’entrada es troba al punt mitjà i, al llarg de l’edifici, hi ha diferents parts que donen lloc a volums i dimensions diferents que queden reflectides des de l’exterior. Just per sobre del corredor s’eleva la coberta que permet l’entrada de llum, natural o artificial. Les façanes exteriors no tenen obertures, però tenen unes gelosies que permeten l’entrada de sol a l’hivern i impedeixen la seva entrada a l’estiu.
L’edifici ha estat testimoni de la transformació del barri, ja que quan es va construir, el solar ocupat ara per l’Escola Oficial d’Idiomes i el pavelló Barris Nord, era una torre amb gallines que sovint rondaven per la vora del CAP. Aquest espai era utilitzat d’aparcament i, també, era el lloc on alguns professionals anaven a esmorzar i relaxar-se.
