ANNI PAKARINEN és infermera des de fa gairebé vint-i-cinc anys, màster en Ciències de la Salut per la Universitat de Turku (Finlàndia), on també va cursar el doctorat que va finalitzar el 2018. Actualment és investigadora sènior i responsable de desenvolupament de departament d’Infermeria de l’esmentada universitat finlandesa on participa i, també, lidera diferents projectes d’investigació.
Els seus temes de recerca inclouen infants, adolescents, famílies, promoció de la salut, salut digital, jocs de salut i gamificació. Pakarinen col·labora i imparteix classes a la Facultat d’Infermeria i Fisioteràpia de la Universitat de Lleida (FIF-UdL).
ENTREVISTA
Vostè era infermera assistencial. Per què va decidir dedicar-se a la recerca?
Vaig esdevenir infermera el 1997 i vaig treballar com a infermera assistencial durant deu anys. Després vaig estar un temps a casa perquè els meus fills eren petits i, quan vaig decidir reincorporar-me al món laboral, com que ja havia tingut algun contacte amb el món de la investigació i m’agradava l’ambient de les unitats de recerca -perquè vaig veure que podíem fer realment alguna cosa per ajudar els pacients i també per prevenir problemes de salut; doncs llavors vaig fer una sol·licitud a la Universitat de Turku i vaig cursar el màster en Ciències de la Salut el 2012. Després vaig fer el doctorat, que vaig finalitzar el 2018, i a partir de llavors em vaig quedar a la mateixa universitat com a investigadora. Des de la tardor passada sóc responsable de desenvolupament del departament de ciències d’infermeria i també sóc investigadora sènior, per tant tinc projectes propis que lidero. És molt interessant perquè són grups d’investigadors multidisciplinaris, ja que desenvolupem jocs de salut i gamificació per promoure la salut entre infants i famílies.
Ha combinat la seva formació com a investigadora amb la pràctica assistencial?
No. A partir de començar el màster, ja vaig deixar la pràctica clínica. Tot i això, el meu passat assistencial és fonamental perquè saps com actua la gent i tens l’habilitat de combinar coneixement i pràctica i coneixement i recerca.
Per dedicar-se a la recerca, és necessari haver treballat abans en la pràctica clínica?
Depèn de l’àrea de recerca. No sé si és necessari però, és molt bo haver-ho fet.
La seva àrea d’investigació és la promoció de la salut. Per què va triar aquest camp?
Abans de començar el meu màster vaig estar treballant en alguns projectes sobre salut cardiovascular i prevenció de malalties. Em vaig adonar llavors com n’és d’important la prevenció, la promoció de la salut i el comportament saludable. I, sobretot, la importància dels infants com a grup que esdevindran adults i, per tant, cal ajudar-los en els seus hàbits i eleccions perquè siguin saludables.
Utilitza jocs per veure com poden ser útils per promocionar la salut entre infants, adolescents, adults i famílies.
Quan vaig decidir dedicar-me a la promoció de la salut entre infants, vaig adonar-me que s’havia de fer alguna cosa que els resultés familiar. Vam veure que una opció eren els jocs i vam iniciar un grup de recerca dedicat a la gamificació per promocionar la salut. Vam començar a desenvolupar aquests jocs des de zero. Faig recerca en cada cara del desenvolupament perquè si només fem el joc i no testem els usuaris des del començament, potser que els jocs no siguin sostenibles, per això fem un procés acurat. Preguntem, des del principi, als nens i a les famílies què prefereixen, quin tipus de jocs els agraden, quin tipus de visualitzacions. Pensem què hem de preguntar per promocionar alguns temes particulars. Per exemple, en el cas de l’activitat física, preguntem als nens: per què no esteu actius o què us fa estar actius físicament.
“El joc ha de ser atractiu però, alhora, ha de complir l’objectiu de salut pel qual ha estat creat i al qual et vols dirigir”
Segons la informació dissenyem el joc, fem moltes revisions sobre alguns jocs o qüestions principals, i ho combinem tot en el disseny del joc i comprovem que el joc sigui pel propòsit desenvolupat. Durant aquest procés ens centrem en alguns grups per veure l’ús i també fem recerca. Tenir un joc o una App preparada és un procés molt complicat. S’ha de testar si és viable pels seus propòsits. Per tant, hem de fer també un estudi de viabilitat. El joc ha de ser atractiu però, alhora, ha de complir l’objectiu de salut pel qual ha estat creat i al qual et vols dirigir. Després de l’estudi de viabilitat que determina si està bé o s’ha de desenvolupar encara més, fem estudis d’efectivitat per veure si realment ajuda a aconseguir els propòsits del nostre públic objectiu perquè aquesta és la qüestió més rellevant perquè volem promoure la salut.
En quins projectes treballa?
Tenim diferents projectes i jocs. Per exemple, tenim un joc per ensenyar els preadolescents sobre l’addicció al tabac i perquè no haurien ni de començar. Aquest joc és per les escoles i està funcionant molt bé a Finlàndia i Portugal. Tenim també un joc per promoure l’activitat física en preadolescents que també es pot jugar a l’escola. Els nens i nenes han d’estar actius físicament per obtenir punts al joc i poder seguir jugant. L’estem encara provant i comprovant-ne l’efectivitat, per tant, encara no està desenvolupat. Un altre joc en què treballem, juntament amb la Universitat d’Islàndia, s’anomena Dreamcatcher i és per infants d’entre 4 a 6 anys que han de rebre anestesia. El joc els ajuda a adonar-se què passa quan van a l’hospital i què han de fer abans de rebre l’anestesia (no menjar, ni beure). L’objectiu del joc és reduir l’ansietat i les pors vers l’hospital i l’anestesia. Es tracta d’un joc molt nou que encara estem avaluant, tant a Islàndia com a Finlàndia.
Hem desenvolupat a més, jocs gràcies a projectes europeus, com per exemple l’EmpowerKids, entre Finlàndia, Letònia i Estònia. El joc vol promoure l’activitat física. És una eina per infants entre 7 i 13 anys (educació primària) que pot utilitzar-se en diferents contextos, principalment en escoles. Ho poden utilitzar infermeres, professors… En alguns llocs com Letònia i Estònia vam avaluar aquest joc en un centre on els nens anaven després de l’escola amb treballadors socials. El joc assessora en els hàbits de salut, nutrició i activitat física dels nens i nenes però, també sobre el benestar psicosocial i mental. Hi ha preguntes sobre la seva vida diària. Entren el seu propi comportament en l’aplicació i els professionals veuen els resultats. Llavors, es parla sobre la salut amb els infants i com els professionals poden donar-los suport. Vam descobrir que els professionals estaven molt contents de tenir aquesta eina perquè, sense ella, no hauríem sabut certes coses sobre els infants. Van trobar que era un bon indicador de benestar per tal de promoure’l.
Si un joc o aplicació ensenya a menjar bé els nens, per exemple, però a casa no hi ha suport parental, llavors no serveix per res. Què fan per aconseguir la implicació dels pares?
Quan vam implementar aquests projectes, per exemple a Letònia, segons els resultats se citava els pares a l’escola i es feien conferències sobre menjar saludable, per exemple, perquè els pares són els que estan al càrrec dels infants, tot i que els nens tenen capacitat de prendre decisions. Un punt important d’aquest projecte és que els infants són actors de la seva pròpia vida i es vol empoderar les seves pròpies eleccions. Potser no poden triar què comprar, però poden parlar amb els pares, dir-los què és saludable, dir-los que comprin fruites i verdures perquè saben que és saludable i que els necessiten per tenir energia per afrontar el dia a l’escola. Poden actuar per ells mateixos però, òbviament, es necessita la implicació dels pares. M’agradaria també comentar el programa Stepping. Ens trobem que cada dia hi ha més famílies reconstituïdes, a causa dels divorcis. Són les Step Families, és a dir, noves famílies on algun o ambdós membres de les parelles aporten fills de relacions anteriors. Hem vist que hi ha molts problemes, tant pels infants com pels pares, per actuar com una família. Aquest programa està liderat per l’Associació Finlandesa de Famílies Reconstituïdes i nosaltres hem cooperat amb ells a desenvolupar una aplicació a través de la qual les famílies poden jugar. Hi ha interfaces diferents per pares, infants i adolescents. N’estem testant ara la fiabilitat i veiem que a les famílies els agrada i els dona suport per actuar millor com a família. Amb aquesta aplicació es vol promoure el benestar de la família però, també la funcionalitat de la nova família.
Aquesta aplicació té més a veure amb problemes emocionals que poden causar, a llarg termini, malalties?
Exacte. Hi ha estudis que proven que poden haver-hi problemes psicològics, més depressió i, fins i tot, més suïcidis sinó prevenim aquests problemes. Fem aquesta intervenció per donar suport mentalment, especialment en l’Stepping Programa que se centra en la promoció de la salut mental. També en l’Empowerkids combinem qüestions de salut mental i social i també els temes de comportament saludable.
Quin és el principal problema dels infants d’avui. La inactivitat?
La inactivitat és un dels problemes però, avui dia, la depressió i estar sol, especialment la soledat social, és quelcom que afecta moltíssim els adolescents. Els mitjans de comunicació, la pressió de com hauries de vestir o ser, o com hauries d’actuar, de manera que moltes vegades no et sents inclòs. Aquestes són les qüestions que estan augmentant, per tant són de salut mental. Però, per descomptat, l’activitat física també és important perquè si tens hobbies o fas algun esport et relaciones amb altres persones i sents que pertanys a un grup i això sempre és positiu perquè referma la salut mental; un camp que és el que veiem que cada cop es veu més afectat.[]
