Mercè Porté, presidenta del Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Lleida, va advocar per un canvi de model de salut i social per protegir els més febles front les pandèmies, en l’acte de l’entrega del ‘Premi Alfons de Borja 2020’ concedit a l’entitat per l’Associació d’Antics Alumnes i Amics de la Universitat de Lleida, de forma conjunta amb el Col·legi Oficial de Metges de Lleida i en representació del col·lectiu sanitari”.
Més inversió en salut i un canvi de model econòmic i social més sostenible i més respectuós amb la natura van estar dos de les reclamacions que van fer els col·legis oficials d’Infermeres i Infermers i de Metges de Lleida, en l’acte de lliurament del Premi Alfons de Borja 2020 que els va atorgar l’Associació d’Antics Alumnes i Amics de la Universitat de Lleida (Alumni UdL), celebrat el passat 26 d’abril.
La presidenta de les Infermeres de Lleida, Mercè Porté; i el dels metges, Ramon Mur, van reivindicar en els seus discursos la necessitat de corregir les “anomalies” del sistema de salut, ja sigui la manca de recursos econòmics i humans, l’excés de tasques administratives d’alguns col·lectius en detriment de les sanitàries, el fet que no es comparteixin prou les dades entre comunitats autònomes o que els sectors més vulnerables siguin sempre els més perjudicats.
Vulnerabilitat sobre la que Mercè Porté va dir que “és impossible que una persona ocupi el centre en salut si se li atorga una posició esbiaixada en altres àmbits de la vida. La salut no és una etiqueta que hom enganxa a qui accedeix als serveis assistencials. La salut és un dret universal que es construeix i creix, dia a dia, si les condicions li són favorables. Aquestes condicions, el que nosaltres denominem determinants socials de la salut, són innegociables en una societat que s’estima avançada“.
Tots dos presidents van reclamar la necessitat d’un nou model sanitari amb més inversió, més treball en equip, d’una formació universitària que inclogui l’acompanyament i la cura emocional dels pacients; alhora que un replantejament de la manera de viure i d’explotar els recursos del planeta, perquè les pandèmies, va afirmar Mur, “en són també la conseqüència. No només la de la COVID-19 sinó també la de la gana i la de la mortalitat infantil que maten milions de persones l’any”.
L’acte va servir també per recordar els moments difícils, la pressió, la por, la incertesa així com la pèrdua de pacients i de companys de professió per la COVID-19; i els dos col·legis van agrair el premi a la Universitat i, especialment, als estudiants i graduats universitaris que es van posar a primera línia. Sobre aquestes noves generacions d’infermeres, Mercè Porté, va dir que “em consta que tant infermeres, metges, com la resta de col·lectius que treballem en salut, hem fet tot el possible per acompanyar-les, per accelerar el seu aprenentatge…I tot, amb un únic objectiu, protegir-les i protegir les persones que cuidem. La nostra societat té un deute històric amb aquests joves que no s’han amagat, que s’han incorporat en un moment que el sistema no oferia cap garantia i han fet gala d’una formació i un codi ètic que és una lliçó de vida per a tots nosaltres”.
Porté, va tenir també unes paraules per als professionals de diverses discipliines que integrem l’Alumni-UdL i els va demanar “que preneu consciència de la necessitat d’aspirar a l’excel·lència, perquè aquesta essencialitat que avui reconeixeu als professionals en primera línia de la lluita contra la Covid-19, demà pot ser la vostra. Totes les professions som igualment importants i, en un moment o altre, per a una persona o altra, esdevenim essencials, vitals. Tenim la formació, tenim les eines, no els hi fallem”.
El lliurament del premi Alfons de Borja 2020, va comptar amb la presència del rector, Jaume Puy; el president del Consell Social, Delfí Robinat; el d’Alumni UdL, Josep Maria Moragues; i de la directora general de Professionals de la Salut, Montserrat Gea, per a qui Mercè Porté va tenir unes paraules d’agraïment per la gestió feta durant la pandèmia quan era presidenta del Col·legi. Reconeixement que va fer extensiu al suport “d’aquesta Universitat de Lleida, de la mà dels companys del Grup de Recerca en Energia i Intel·ligència Artificial de l’Escola Politècnica Superior i del Grup de Recerca en AgròTICa i Agricultura de Precisió de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Agrària; als quals vull fer agraïment públic per les viseres d’impressió 3D fabricades quan aconseguir una mascareta era missió impossible”.
El guardó, que enguany arriba a la desena edició, destaca en aquesta concessió que “és una expressió sentida i sincera de l’agraïment pel seu esforç que en aquests mesos han arribat mes enllà del compliment del seu deure i en condicions molt difícils (…), sense rebre la compensació moral i econòmica que es mereixen”. Els col·legis han estat obsequiats amb l’escultura El coneixement de Miguel Ángel González” i una aquarel·la de Joaquim Ureña, el qual, durant l’acte ha estat pintant.
El premi, que rep el nom de qui va ser professor i vicecanceller de l’Estudi General de Lleida, bisbe de València i papa Calixt III, es va instaurar al 2004. Des de llavors l’han rebut la Fundació Vicente Ferrer, l’ONG Justícia i Pau, Joan Oró, Jordi Pujol, Antoni Brufau, Saúl Craviotto, Joan-Xavier Comella, Núria Carretero i els Amics de la Seu Vella.
Actualment l’associació d’exalumnat de la UdL compta amb 12.200 integrants. L’ens se centra en donar suport a la carrera professional i a la inserció laboral de les titulades i els titulats de la UdL, difondre la recerca i l’oferta acadèmica de la UdL i col·laborar amb la universitat a teixir aliances amb el món empresarial, les ONG, l’administració pública i la societat civil, expliquen.
Programa Lleida TV: Acte de Lliurament Premi Alfons de Borja 2020, Alumni UdL
DISCURS SRA. MERCÈ PORTÉ I LLOTGE Presidenta del Col·legi d’Infermeres i Infermers de Lleida (COILL)
PREMI ALFONS DE BORJA D’ALUMNI UdL 2020 AL COL·LEGI OFICIAL D’INFERMERES I INFERMERS DE LLEIDA I AL COL·LEGI OFICIAL DE METGES DE LLEIDA
Lleida, 26 d’abril de 2021
Magnífic Rector de la Universitat de Lleida, Dr. Jaume Puy i Llorens; president de l’Associació d’Antics Alumnes i Amics de la Universitat de Lleida, Sr. Josep Maria Moragues i Serna; president del Col·legi Oficial de Metges de Lleida i company, Dr. Ramon Mur i Garcés, membres d’Alumni, infermeres i infermers, metges i metgesses, senyores i senyors:
El Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Lleida agraïm la concessió d’aquest Premi Alfons de Borja 2020, guardó que ens honora compartir amb els nostres companys i companyes del Col·legi Oficial de Metges de Lleida i que l’Associació d’Antics Alumnes i Amics de la Universitat de Lleida ens atorga a casa seva, casa que també és la nostra: la Universitat de Lleida.
Perquè la casa és la llar. La llar on hom troba recer. És per això que, durant aquest últim any, són molts els moments que infermeres i infermers de Lleida hem girat la mirada cap aquesta universitat. Buscant-hi respostes i coneixement en tot el que havíem après per entomar aquesta pandèmia que vessa tantes vides i llàgrimes. I d’aquesta cerca us parlaré:
CAPÍTOL I – “El que no ens van ensenyar”
Recordo els primers dies de facultat. La grandària de l’espai, de les aules… El tràfec de noies i nois carregats de llibres i il·lusions que, encuriosida, vivia cada dia com una descoberta. Aprendre, aprendre molt perquè la meva vocació, cuidar les persones, no fos un somni. Amb els dies, amb els anys, tot prenia un nou caire. Més seré, més seriós: el curiós efecte que el coneixement produeix en un cervell que, segur de qui ara en sap, embolcalla les inseguretats, la por… I amb aquesta tessitura, m’hi van declarar infermera ‘professional’. Sí, ‘professional’. Sabeu, per experiència pròpia, que molts venim a aquest món amb la professió ‘instal·lada de sèrie’.
I així, envoltada d’infermeres i infermers que –com jo mateixa– ja havien fet aquesta metamorfosi, m’hi he passat les tres últimes dècades fent el que més m’agrada: tenint cura de les persones. Us mentiria si us dic que tot anava bé sempre, però els problemes, les situacions crítiques… eren controlables.
Però, a les acaballes de 2019, tot va començar a canviar. I parlo del 2019, perquè els primers casos de Covid-19 a la Xina, van preocupar els professionals de la salut. Infermeres i infermers, metges i metgesses… estàvem a l’expectativa. El 30 de desembre, ja eren moltes les persones emmalaltides amb febre alta i pneumònia i ingressades en els hospitals de la ciutat central de Wuhan. I tot això passava mentre en la nostra memòria emergia el SARS-CoV-1, originat també a la Xina, a la província de Canton, el 2002.
Si vam arribar tard o no, és una pregunta a la qual haurem de donar resposta, però el cert és que vam iniciar una contrarellotge amb la declaració per part de l’Organització Mundial de la Salut de l’Emergència de Salut Pública d’Importància Internacional per la SARS-Cov2, el 30 de gener de 2020. Tot just, un dia abans de la confirmació del primer cas positiu per Covid-19 a Espanya, per aterrar l’11 de març en una declaració de Pandèmia Mundial.
El 2020 havia de ser per a nosaltres un any de celebració. Declarat Any Internacional de la Infermera i de la Llevadora, i des del Col·legi, havíem preparat un programa d’activitats, en sintonia amb el Consell d’Infermeres i Infermers de Catalunya, El Consejo General de Enfermería i el International Council of Nurses. Estavem il·lusionades per compartir la celebració amb la ciutadania, amb els nostres veïns i veïnes de les terres de Lleida, que són el centre de la nostra cura infermera. I molt il·lusionades, també, perquè participàvem del moviment Nursing Now® que connectava totes les infermeres del món, entorn del bicentenari del naixement de Florence Nigthingale, precursora de la infermeria moderna.
Aquesta visibilització infermera prevista per al 2020, va començar a esdevenir un mal somni quan el 14 de març, es declara l’estat d’alarma en un escenari, si em permeteu la paraula, esperpèntic. Casos i casos de Covid-19 es multipliquen arreu, en residències, hospitals, centres de treball… I, els sanitaris, emmalaltint a una velocitat vertiginosa. No érem capaços ni de tan sols protegir els espais assistencials per atendre les persones contagiades. És més, ni tan sols disposàvem dels equips de protecció individual mínims per no esdevenir vector de contagi per als pacients que assistíem o a per a la nostra mateixa família. I allà estàvem les infermeres, visibles com mai i, també, com els nostres companys sanitaris i resta de treballadors dels centres de salut i residències, més vulnerables que mai.
Recordo la por d’aquells dies, però recordo encara més la frustració. Això no podia estar passant. Nosaltres, professionals de la salut i no teníem respostes ni alleujament per una població aterrida, que romania a casa sense qüestionar les nostres decisions, convençuda que deixar-nos fer i pausar la seva vida, era el que tenien a l’abast per ajudar-nos. Un sacrifici del qual encara no hem pres consciència. Ni dels beneficis que ens va atorgar com a sanitaris per centrar-nos en aquesta nova malaltia; ni de l’alt cost que els ha suposat i que ja comencem a detectar en les consultes d’Atenció Primària, dels hospitals, de les unitats especialitzades de crònics, dels serveis de salut mental i addiccions o de violència de gènere. Una situació que, com a societat, hem de revertir amb urgència.
Tornant al relat de la pandèmia i a aquest sentiment de frustració, els primers dies de confinament se succeïen mentre els professionals de la salut ens organitzàvem per atendre tots els fronts que teníem oberts que no eren pocs.
Si parlem de ciència, quan els resultats no ens acompanyaven i l’evidència collava, fiscalitzàvem cadascuna de les lliçons que teníem apreses: revisàvem els nostres coneixements, els posàvem en comú i, com ‘advocades del diable’ (si m’ho permeteu els lletrats i lletrades de la sala), qüestionàvem cada protocol, cada tractament… amb l’esperança de salvar una vida més.
I és que la pràctica clínica es va complicar de tal manera que el sistema col·lapsava i els problemes més punyents com ara el model sociosanitari no integrat, la manca de llits en les unitats de Cures Intensives i de Crítics, el dèficit de sanitaris –molt especialment d’infermeres i infermers– o la manca de recursos i equipaments com els respiradors o els famosos equips de protecció individual; no tenien solució immediata.
En el marc d’aquesta crisi mundial, amb els recursos sanitaris atrapats en un mercadeig internacional que ens negava el subministrament, el sisè dia de confinament, les Infermeres de Lleida teníem operativa la ‘Campanya de Material per a Centres Assistencials’ del Col·legi. Una iniciativa que ens enorgulleix profundament i que va ser decisiva per protegir i salvar alguna vida més, principalment, les de les persones que viuen i treballen en les residències. Amb sentiments oposats, d’una part la satisfacció per poder ajudar-les i de l’altre la rauxa per veure que res no era suficient; en pocs dies vam aconseguir aplegar voluntats al voltant de la iniciativa. Voluntats professionals, com la col·laboració de metges i infermeres, col·legis que vam organitzar la campanya conjunta de crowdfunding ‘A Lleida, superarem la COVID19 amb tu!’, per a la recollida de fons; També vull fer menció del suport d’aquesta Universitat de Lleida, de la mà dels companys del Grup de Recerca en Energia i Intel·ligència Artificial de l’Escola Politècnica Superior i del Grup de Recerca en AgròTICa i Agricultura de Precisió de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Agrària; als quals vull fer agraïment públic per les viseres d’impressió 3D fabricades quan aconseguir una mascareta era missió impossible, fins i tot, en el mateix entorn sanitari. I així, amb recursos propis de les nostres col·legiades, línies de producció pròpies i donacions que destinàvem a la compra d’EPI quan teníem l’oportunitat d’accedir al mercat, la confecció de proteccions per part dels grups de voluntariat i la cessió d’estocs de professionals i empreses de Lleida, vam anar tirant.
I dic ‘vam anar tirant’ sense cap desídia. Un any plantades en el cor de la pandèmia, una paraula familiar entre els professionals de la salut, però desconeguda en la pràctica. I no, no estàvem preparades. Ni nosaltres, ni el Sistema de Salut, ni els nostres governants i polítics. No teníem ni el coneixement ni l’experiència per fer-hi front.
Però, i avui?
CAPÍTOL II – “Les lliçons apreses”
Doncs, avui us dic que han estat dies duríssims, dies de mort i de desesperació que, com molt bé saps Ramon, també han estat llavor d’un nou model gestat pels professionals de la salut i que desitjo que tinguem el coratge i la capacitat d’encomanar a la resta de la societat. Model sobre el qual vull reflexionar amb tots i totes vosaltres i que, amb el permís, dels meus companys metges i metgesses, exposaré des de la perspectiva de la cura infermera.
El màxim principi ètic de la cura infermera és vetllar perquè la persona romangui en el centre. Us podria dir ‘en el centre del sistema de salut’, però no faria honor als meus valors com a infermera i ometria la transversalitat de la nostra professió.
Una de les lliçons apreses és que és impossible que una persona ocupi el centre en salut si se li atorga una posició esbiaixada en altres àmbits de la vida. La salut no és una etiqueta que hom enganxa a qui accedeix als serveis assistencials. La salut és un dret universal que es construeix i creix, dia a dia, si les condicions li són favorables. Aquestes condicions, el que nosaltres denominem determinants socials de la salut, són innegociables en una societat que s’estima avançada.
Les primeres alertes que vam llançar els sanitaris, identificaven precisament la situació de vulnerabilitat d’aquestes persones i col·lectius, perquè sovint són estructurals. Una situació especialment greu la de les residències infradotades, la de la població immigrada en situació irregular o la de les famílies que ni tan sols disposen d’aigua corrent per a una correcta higiene. I em direu, això ja venia d’abans. És clar que sí, però em voleu dir quin model de societat és aquest que construeix el benestar d’uns a càrrec de la salut dels altres? Nosaltres, que ens hem format en un centre humanístic com és aquesta Universitat de Lleida, serem capaços d’acceptar un model que invisibilitza les persones? Que les fa sentir prescindibles?
Com a persona i com a infermera, em nego; i a tots vosaltres, com a professionals de disciplines diferents, us dic que cal invertir en salut i cal fer-ho ja. I us ho dic perquè sé de la vostra preocupació per la conjuntura tan crítica que vivim. Però aquesta pandèmia no es tracta de triar entre economia, cultura, oci… i salut. Perquè només les persones sanes podem tirar endavant un sistema acceptable on cadascú desenvolupem el nostre projecte de vida individual i, alhora, facilitem un model col·lectiu.
Una altra de les lliçons apreses és que l’actuació col·laborativa de professions afins multiplica exponencialment el nostre potencial i té un efecte pal·liatiu sobre la manca de recursos. Una mancança inexplicable per un país que forma professionals excel·lents, però no sempre els dota de les eines necessàries per desenvolupar les seves capacitats amb plenitud. Des de la nostra experiència, us diré que el treball en equips multidisciplinaris és un model assistencial habitual en el camp de la salut, amb professions i especialitats perfectament estructurades. I també us diré que el model va anar en orris quan la pandèmia va canviar el perfil i la tensió assistencial. En aquest sentit, avui no puc més que agrair la generositat i elasticitat amb què companys de totes les professions i especialitats vam assumir els canvis de rol diaris que un dia ens situaven a peu d’UCI i l’endemà en planta Covid-19 o prestant serveis de teleassistència per atendre tothom.
Us animo a traslladar aquesta dinàmica a les vostres professions, a incorporar talents diferents i valuosos als vostres projectes. I també us encoratjo a incorporar valors saludables en el vostre àmbit professional. Salut laboral, salut emocional… els vostres projectes han de ser amables amb les persones i la seva salut.
La tercera de les lliçons apreses em retorna a aquesta casa, a la Universitat de Lleida i, molt concretament, a la Facultat d’Infermeria. A les dues últimes promocions d’infermeres i infermers, però també a les de metges, fisioterapeutes i tantes altres disciplines, que han hagut d’exercir els seus primers dies en un clima completament hostil. Tot i avesades en pràctiques curriculars, la incorporació al Sistema de Salut ha estat per a moltes d’elles dramàtica.
Sabeu quant tarda un sanitari a enfrontar la mort d’un pacient? La major part de nosaltres anys i alguns, per la nostra especialitat o lloc de treball, potser no ho fem mai. I això és el que s’hi han trobat: mort, incertesa i molta por. Una situació que a les professionals experimentades ens ha trencat el cor i, a moltes, ens deixarà seqüeles emocionals i físiques de per vida. Llavors, com afectarà aquest sofriment a les noves generacions? Em consta que tant infermeres, metges, com la resta de col·lectius que treballem en salut, hem fet tot el possible per acompanyar-les, per accelerar el seu aprenentatge…I tot, amb un únic objectiu, protegir-les i protegir les persones que cuidem. La nostra societat té un deute històric amb aquests joves que no s’han amagat, que s’han incorporat en un moment que el sistema no oferia cap garantia i han fet gala d’una formació i un codi ètic que és una lliçó de vida per a tots nosaltres.
Per últim i com a darrera lliçó apresa, però no menys important, us vull dir que preneu consciència de la necessitat d’aspirar a l’excel·lència en les nostres professions; perquè aquesta essencialitat que avui reconeixeu als professionals en primera línia de la lluita contra la Covid-19, demà pot ser la vostra. Totes les professions som igualment importants i, en un moment o altre, per a una persona o altra, esdevenim essencials, vitals. Tenim la formació, tenim les eines, no els hi fallem.
No vull acomiadar aquest discurs, sense reiterar l’agraïment del Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Lleida a l’Associació d’Antics Alumnes i Amics de la Universitat de Lleida per aquest Premi Alfons de Borja 2020. No és possible anomenar les quasi 2.600 infermeres i infermers col·legiades, mereixedores d’aquest guardó, com també ho són les nostres famílies, així com la resta de companys que treballen en l’àmbit sanitari i als quals volem fer extensiva distinció.
Només em queda agrair als meus companys de la Junta de Govern del COILL la seva dedicació, combinant la tasca assistencial amb el lideratge d’un col·legi que ha vist la seva activitat multiplicada durant la pandèmia. Gràcies, Jordi Ballesté, Miquel Àngel Calderó, Mariona Rocaspana, Mercè Folguera, Anna Quintanilla, Lourdes Terés, Anna Teixiné, Esther Rubinat i Anabel Fernández. Res seria possible sense tots vosaltres, com tampoc ho seria sense la meva predecessora al capdavant de la presidència del Col·legi i que tantes iniciatives va endegar en els mesos més durs de la pandèmia, tot just abans d’ocupar l’actual càrrec de directora general de Professionals de la Salut, la Montserrat Gea. Moltes gràcies; Montse.
En nom de les Infermeres de Lleida, us demano que confieu en la ciència i en el coneixement. I, també, en els professionals de la salut. Ara mateix, estem immersos en la campanya de vacunació més gran que ha conegut la història. Una campanya accidentada i contaminada per les falses i mitges veritats que ens allunyen del pensament crític que ens fa savis.
Les infermeres i infermers de Lleida, us demanem el vostre suport per fer arribar aquest missatge de tranquil·litat a tots els sectors de la societat. Cuideu-vos, cuideu dels altres i no oblideu les lliçons apreses.
Moltes gràcies a totes i a tots.
