La crisi de la COVID19 agreuja la situació de les víctimes de violència i dels pacients amb malalties mentals i addiccions
Molt es parla aquests dies dels treballadors de la salut que lluitem en primera línia contra el COVID19 –una atenció merescuda fruit d’un treball amb uns costos professionals i personals que haurem d’avaluar quan finalitzi la pandèmia-; però també hi ha un grup de sanitaris, en el nostre cas infermeres, que presentem batalla des d’altres fronts.
Ens referim a totes les infermeres i infermers que treballem cada dia en l’àmbit de la violència de gènere i masclista o de la salut mental i les addiccions (per posar només uns exemples) i que ens hem trobat amb el pitjor dels enemics: l’aïllament. El confinament de grups de risc, i molt vulnerables, als quals aquests dies se’ls faran eterns.
El cas de la violència de gènere i masclista, en què l’Atenció Primària Infermera és decisiva per a la detecció de casos, es troba ara que els centres sanitaris de proximitat estan més lluny que mai per a les persones que la pateixen en el seu entorn més pròxim. El mateix passa en el camp de la Salut Mental, amb teràpies i grups de suport interromputs; o en el de les Addiccions, sent difícil accedir a determinades substàncies i/o pràctiques de consum o conductuals (ludopatia…) més freqüents.
En definitiva: es pot sobreviure a la convivència amb qui et maltracta, 24 hores al dia i sense cap mena de suport psicològic o sanitari? Què passa quan la violència o la patologia deriven en lesions físiques i la situació, de vegades, no permet demanar auxili?
Em consta que els equips professionals multidisciplinaris, en els quals també hi ha infermeres, s’afanyen per mantenir el contacte amb seguiment telefònic o presencial en els casos censats com a greus. Però, què passa quan la víctima o la persona ni tan sols està en el sistema? Què passa quan no hi ha antecedents i el confinament és el detonant de la primera agressió, crisi mental o addicció?
Per tot això, les infermeres demanem ajuda. Ajuda a la població perquè estigui alerta sobre qualsevol indici en el seu entorn més pròxim: el de la seva pròpia casa i la seva família, els seus veïns, els seus amics. Una trucada per saber que algú està bé ho és tot i, en el cas de la violència masclista, pot dissuadir o reduir el nivell d’agressió si al maltractador li fa por que se’l descobreixi.
En aquest sentit, la Comissió Nacional per a una Intervenció Coordinada contra la Violència Masclista (CNVM), a través de l’Institut Català de les Dones, ha endegat un pla per donar suport a les dones víctimes que poden veure agreujada la seva situació durant el període de confinament per la COVID19:
• Reforç del 900 900 120 –línia gratuïta contra la violència masclista amb atenció les 24 hores i equip professional multidisciplinari– i nou servei de WhatsApp 671 778 540.
• Xarxa “Establiment segur contra la violència masclista”, comerços senyalitzats en els quals les víctimes poden demanar ajuda perquè truquin als serveis de suport.
• Espai web http://dones.gencat.cat/ca/ambits/violencia_masclista amb tota la informació i recursos disponibles.
És molt important que les administracions competents estructurin els serveis de proximitat per adaptar-los a la nova situació que, tot i ser transitòria, serà llarga. Que no s’escatimin recursos ni esforços per garantir la sostenibilitat i continuïtat d’un tipus d’atenció, en molts casos, encara en construcció o incipient.
I a les infermeres, moltes de vosaltres alternant aquest treball amb la incorporació parcial o total a l’àmbit assistencial per tenir cura de les persones amb COVID19 en hospitals i centres de salut, no us rendiu: Som Infermeres!
Montserrat Gea Sánchez
Presidenta del Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Lleida
