“No s’ha de perdre la humanitat ni el somriure”. Sally Santisteve, Charo Lostes i Lázaro Lostes
DE TOTS ELS CONSELLS PROFESSIONALS que la Sally Santisteve ha rebut de la seva mare, n’hi ha un que li ha quedat gravat: “No s’ha de perdre la humanitat, ni el somriure”. Amb aquesta premissa, Santisteve porta quinze anys exercint la infermeria, pràcticament sempre a l’Hospital Universitari de Santa Maria on va entrar després de finalitzar els seus estudis a la Universitat de Lleida i passar, breument, per les clíniques l’Aliança i Montserrat.
LA NÉTA: SALLY SANTISTEVE LOSTES
La idea de la Sally Santisteve era ser metgessa. L’ambient familiar la va portar a escollir una professió del camp sanitari, però, com que no va poder entrar, va començar els estudis d’infermeria. Després d’un any i amb la possibilitat d’entrar a la Facultat de Medicina, la Sally va tenir clar que ella volia ser infermera. “De la meva mare he après l’amor i la dedicació per la professió”, diu, “tenia clar que era molt sacrificat per les guàrdies o treballar el cap de setmana, però jo sempre he vist que la meva mare venia contenta de treballar i això em demostrava que valia la pena”.
Des de ben petita va viure el món de la salut a casa seva a través de la seva mare i el seu avi. Ells la van introduir, sense voler, en la cura dels altres. Era l’ambient que es respirava a casa. De fet, un dels seus records de la infància la transporten a casa de l’avi, ella espiant des de la cuina i veient com el seu avi posava injeccions a la gent que venia a casa. I és que aquesta nissaga infermera va començar amb en Lázaro Lostes, mestre i “practicant” que va exercir més de quaranta anys a Alcoletge.
La Sally té paraules també pel seu avi de qui té molts bons records vinculats a la professió, especialment quan venia gent a casa per posar-se una injecció i ella espiava des de la cuina. I és que la seva infància va estar marcada per la infermeria. Des de ben petita trobava que “era genial que la mare fos infermera perquè ens podia curar a casa i no havíem d’anar a l’hospital. Fins i tot ens posava les vacunes!”
“La meva mare sempre m’encoratja quan tinc un dia gris”
El record que guarda de la professió de la seva mare és molt positiu. “Quan era més petita”, comenta, “recordo passar matins de cap de setmana esperant-la al cotxe, amb el meu pare i la meva germana, mentre ella feia domicilis”. Tot i que en aquell moment no li feia molta gràcia, ho tenia molt assumit perquè era la rutina i era part de la seva vida. Sí que recorda que, de vegades, es posava nerviosa quan la seva mare estava de guàrdia i havia de sortir de casa a la nit per alguna urgència.
Parlar amb la seva mare de temes de feina sempre ha estat quelcom habitual. “Fins que es va jubilar, ens demanàvem consells mútuament pràcticament cada dia i recordo que a la meva germana no li agradava gens que ho féssim a taula”, explica la Sally.
“Encara recordo com m’ensenyava fotos de nafres de pacients per demanar-me opinió i mostrar-me com evolucionaven. Era una feina d’equip!”, rememora. Una de les coses que més valora de la seva mare és, quan té un dia dolent, ella l’encoratja i li dóna suport.
A la pregunta si la nissaga Lostes continuarà, la Sally respon que no ho sap. “Els nostres fills han de triar el seu camí. Aquesta professió és vocacional al 100% i, al meu fill, de moment, no li agraden gens els hospitals…”, diu la Sally.
LA MARE: CHARO LOSTES DOMPER
La Charo Lostes (63) va viure molt d’aprop el món sanitari a través del seu pare. Precisament, ell l’encoratjava a que fos infermera quan fos gran. I així ho va fer. Va estudiar a l’Hospital de Santa Maria de Lleida i va treure’s la titulació d’Assistent Tècnic Sanitari (ATS). Era el 1978. Deu anys més tard i, per poder ser Diplomada en Infermeria, va fer un examen a Barcelona. Professionalment, es va iniciar a la “Casa de Socors” de la Creu Roja de Lleida, a l’Hospital Universitari Arnau de Vilanova i fent suplències a diferents ambulatoris. Després va opositar per treure una plaça d’Assistència Pública Domiciliària (APD) que va treure i la va portar al poble d’Albesa on ha treballat trenta-vuit anys, fins que es va prejubilar per motius de salut.
“Avui en dia la infermera té criteri propi i no depèn de cap metge per poder exercir la seva professió”
Lostes recorda que els estudis eren molt diferents dels actuals. “Eren més bàsics, amb més pràctiques que continguts teòrics. Des dels primers anys es feia classe teòrica al matí i pràctiques a la tarda, o a l’inrevés, i la carrera durava tres anys”, comenta. “Els estudiants d’ara surten amb més informació i més ben preparats i, a més, tenen l’opció de completar la formació amb postgraus, màsters… Hi ha un ventall molt ampli per a especialitzar-se”, diu la Charo que ha vist com ha canviat el món de la infermeria en tots aquests anys. Un canvi molt positiu i que ella qualifica com “abismal”. “Avui en dia la infermera té criteri propi i no depèn de cap metge per poder exercir la seva professió” “Tant en tècniques, com en investigació, mitjans físics i materials, la situació ha canviat radicalment”, explica la Charo. Per ella, la millora més destacable és l’autonomia de la infermera i, també, el treball en equip. Li dóna molt valor al fet de poder prescriure i que els estudis ara siguin un Grau universitari, la qual cosa implica que aquesta professió estigui més reconeguda socialment. Si alguna cosa troba a faltar, però és el tracte més proper amb el malalt. “Els ordinadors ens allunyen d’alló que és realment important: el pacient”, manifesta.
“De petita punxava patates amb el meu pare per practicar”
“A casa sempre s’ha parlat de sanitat”, diu la Charo. Els temes de sobretaula han estat sovint vinculats a aquesta professió, una feina que també la seva filla Sally ha triat. Una decisió que a la Charo Lostes la fa sentir realment orgullosa i que fa que la nissaga continuï. Ella sempre aconsella la seva filla com ho feia el seu pare. “Tinc el record de, quan era petita, el meu pare m’ensenyava a punxar i practicàvem amb patates”, rememora la Charo.
EL PADRÍ: LÁZARO LOSTES GRÀCIA
En Lázaro Lostes era mestre. Va tenir cinc fills i, per tirar-los endavant, a més de dedicar-se a la docència va decidir fer-se “practicant”. Per aquest motiu, va anar a Madrid i va opositar per treure la plaça d’Assistència Pública Domiciliària (APD) a Lleida. Així doncs, la vida professional d’en Lázaro transcorria al matí a l’escola d’Alcoletge, on era docent i, a la tarda, fent domicilis. Aquesta va ser la seva rutina diària durant quaranta anys. Quan es va jubilar, es va instal·lar a Lleida i va continuar atenent la gent. La seva vida va ser de dedicació als altres, una manera de ser que va transmetre als seus fills dels quals se sentia molt orgullós, especialment de les seves filles perquè una va voler ser mestra i, l’altra, infermera. Tot i que fa divuit anys que va morir, la voluntat de dedicar-se als altres ha seguit dins la família a través de la seva filla Charo i la seva néta Sally.
ENTREVISTA : LA PANDÈMIA EN PRIMERA PERSONA
La Sally Santiesteve ens explica com ha viscut la crisi sanitària provocada pel coronavirus SARS-CoV-2
Quin era el teu lloc de treball abans de l’inici de la pandèmia de la COVID19? Abans de l’inici de la pandèmia treballava a consultes externes de Pneumologia de l’Hospital Universitari de Santa Maria. Porto la consulta d’infermeria del pacient MPOC i del pacient amb Bronquiectàsies. Al març però, en esclatar la pandèmia, les consultes van tancar i em vaig incorporar a la planta COVID de l’hospital.
Com vas viure els inicis de la pandèmia a l’Hospital? Com definiries la situació en aquell moment? L’inici va ser horrible. Tothom tenia molta por d’aquest virus tan desconegut. Veiem que la gent ingressava amb un quadre respiratori, com els que havíem vist d’altres vegades. En qüestió d’hores però, empitjoraven i molts, morien. No sabíem que fer per ells i va ser molt estressant. Les infermeres curem, cuidem i acompanyem i, en aquells moments, no podíem fer cap de les tres coses. El record que em queda d’aquells mesos és molt dolent. Vam patir molt pels malalts, pels familiars (els seus i els nostres) i no veiem el final del túnel.
Com us vau organitzar? Vam instal·lar una Unitat COVID a la segona planta. Era una unitat tancada d’on ni sortia ni entrava ningú que no fos personal d’allí. Sempre hi havia el mateix personal treballant; tant metges, infermeres, auxiliars, zeladors, servei de neteja… A mesura que els dies anaven passant, l’hospital es va haver de reinventar i, pràcticament tots els llits, es van dedicar a pacients COVID. Només es va conservar intacta la planta de psiquiatria.
Has tornat al teu lloc inicial de feina. S’ha modificat l’atenció i la pràctica clínica? Ara per ara (data novembre), des del mes de juny, torno a portar les meves consultes de Pneumologia. Les visites són totes telefòniques i només passem visita presencial un dia al mes. És una llàstima, el pacient té la sensació que l’hem abandonat una mica. Molts no estan conformes amb aquesta nova dinàmica perquè troben a faltar el contacte amb el personal sanitari, la qual cosa és totalment raonable. Les nostres vides i la forma de treballar a l’hospital s’ha vist totalment modificada i aquest canvi costa d’acceptar.
Aquesta experiència viscuda, t’ha canviat com a infermera? Totalment. Després de viure en primera persona aquesta pandèmia et planteges moltes coses a la vida. Hi ha coses que abans eren molt importants i ara han passat a un segon pla. En canvi d’altres a les quals no els prestaves atenció, t’has adonat que són les més importants i les que de veritat t’omplen la vida.
