“Hauria d’haver-hi una compensació apropiada pel país que està enviant infermeres i un codi ètic que aturi el reclutament agressiu i la migració”
La migració d’infermeres de països pobres cap a països rics va ser un dels temes clau del darrer CIE. La revista INF entrevista la presidenta de l’ICN, la Dra. Pamela Cipriano; i el seu director general, Howard Catton, per parlar d’aquest i altres assumptes.
Cipriano explica que, en pensar l’estat i futur de la infermeria, un dels temes recurrents és la migració internacional. “La migració infermera ha passat sempre i sabem que hi ha països que ofereixen salaris i condicions baixes i, per tant, les infermeres de manera individual busquen llocs de treball en altres indrets. El que també hem vist és un augment significatiu dels països rics amb rendes més altes que, de manera intencionada, contracten infermeres de zones amb rendes més baixes, la qual cosa fa que la força laboral en aquests països decreixi, especialment pel que fa a les infermeres més experimentades. La nostra proposta és que, d’una banda, hi hauria d’haver una compensació apropiada pel país que està enviant infermeres, perquè això n’incrementarà la manca i realment afectarà la seva força laboral infermera. Si hi ha acords bilaterals entre països per reclutar infermeres, cal compensar-ho i ha d’haver-hi alguna mena de remuneració perquè els països que envien infermeres puguin reestructurar el seu sistema educatiu. L’objectiu de tots els països hauria de ser tenir prou mà d’obra domèstica d’infermeres amb formació”, exposa la presidenta de les infermeres.
“L’altra part d’això és que volem que hi hagi un codi. Aquestes accions han de ser respectuoses, ètiques. D’alguna manera esperem que en el futur més immediat, el reclutament realment agressiu i la migració s’aturi i que els països puguin estabilitzar la seva mà d’obra. Creiem que hi ha algunes pràctiques de reclutament que no són ètiques i que s’estan duent a terme des de fa temps i no hi ha ningú que ho estigui vigilant. Sabem que, de vegades, hi ha explotació per part d’empreses que prometen papers, que els aconseguiran el visat: però, un cop són al país, no se’ls paga adequadament i no reben un tracte correcte. De moment no s’hi pot fer res, perquè marxar és voluntari. Per això crec que augmentar la visibilitat que el reclutament ha de ser ètic és molt important. L’altra part d’això, és que des de les nostres associacions nacionals hem de treballar amb els governs per veure què està passant i com s’està realitzant el reclutament massiu. En aquesta línia, per exemple, el sindicat britànic Royal College of Nursing ja està explorant altres solucions diferents de marxar, en les seves negociacions. Crec que ha de ser un enfocament multifacètic. Una de les coses que hem observat, per exemple, és com a Finlàndia les diferències lingüístiques eviten la immigració, mentre que en altres països com els de l’Orient Mitjà, passa el contrari i entre el 75% i el 90% del personal d’un hospital pot no parlar l’àrab i, això, s’ha acceptat. Es tracta d’un tema d’una magnitud important que fins ara s’abordava de manera individual i, ara, és el primer cop que s’estudiarà de forma global”, puntualitza Cipriano.
Per la seva part, Howard Catton creu que “hi ha una qüestió que fa referència a l’ètica i l’altra a la sostenibilitat. Hi ha una àmplia gamma de pràctiques i comportaments de reclutament. Hi ha exemples on els reclutadors posen l’èmfasi en donar un suport social enorme a les infermeres amb allotjament, cobertures familiars… N’hi ha molts bons exemples. Malgrat això, a l’altre extrem de l’espectre, hem sentit infermeres descriure l’experiència com una forma moderna d’esclavitud. Per què han dit això? Perquè se’ls han promès feines, llocs de treball, salaris, carrera, desenvolupament… I quan són al país i aquestes promeses no arriben o, fins i tot, se’ls ha fet entregar el passaport o altres documents oficials a l’ocupador o reclutador. Llavors, es troben depenent de qui les ha contractat per ascendir. També es recluten infermeres de pràctica avançada que, finalment, no treballen en aquests càrrecs”.
El director general també destaca casos com el de “les Filipines i l’Índia, que estan proveint d’infermeres a la resta del món. A l’Índia estan millorant la formació, però també han creat 150.000 centres de salut i benestar com a part de l’estratègia estatal per arribar a la cobertura sanitària universal que serà liderada per infermeres. En conseqüència, l’Índia necessita la seva pròpia força laboral d’infermeres. Pel que fa a les Filipines, el govern ha reconegut que la mancança és de 350.000 infermeres. Per tant, globalment, hem de ser conscients de la bretxa creixent entre l’oferta d’infermeria i la demanda d’atenció mèdica. Per raons ètiques, però també econòmiques i per la seguretat dels sistemes de salut de tothom, no hem de delegar la nostra força infermera en altres països. El món està canviant i per sentir-nos segurs hem de formar prou infermeres i cuidadors propis”, explica.
Pamela Cipriano té clar que “els països que reben infermeres han de compensar d’al- guna manera els països que les envien per tal d’ajudar en els programes de formació infermera, ja que és en aquests països on es formen. Tant se val el mecanisme utilitzat, es pot també esponsoritzar persones per- què s’eduquin en països més desenvolu- pats o rics. S’ha de trobar també la manera de compensar els països que perden les habilitats o els coneixements de gent formada. Podríem donar alguns exemples per demostrar els beneficis d’aquests acords bilaterals i com s’ha de compensar”.
En aquest sentit, Catton posa l’exemple de com Regne Unit ha anunciat un acord amb Ghana pel qual compensarà el seu govern amb 1.000 lliures per cada infermera que enviï al Regne Unit, les quals s’invertiran en el sistema de salut ghanès. “Cal tenir en compte que la formació i, concretament, l’especialització són molt costoses; però la seva pèrdua encara ho és més pel sistema de salut. No tenim una fórmula, però pel que estem veient, una opció és la mutualitat. Hi ha països que tenen uns estàndards de formació en salut reconeguts. Si s’agrupessin i, per exemple, creessin un fons o una acadèmia de formació, aquesta seria la mena d’iniciativa que ajudaria molt i ens allunyaria dels patrons que s’estan produint”.
La presidenta Cipriano creu que “alguns dels països més petits són invisibles en aquesta situació i altres l’estan patint moltíssim. Per exemple, algunes nacions de les illes del Pacífic han perdut literalment el 50% de la mà d’obra infermera i no retorna. Són països pobres que no poden, ara per ara, permetre’s més inversió en educació i tampoc apujar el sou de les infermeres. Aquesta és una qüestió crítica”.
Davant la manca d’infermeres, Cipriano també destaca que “la reducció d’infermeres en molts països està relacionada amb les conseqüències psíquiques de la pandèmia. La salut mental està molt estigmatitzada, no es demana ajuda i si les infermeres abandonen, no diuen el motiu. Hi ha pocs països que estiguin fent estudis, però el 50% de les infermeres han reportat estar ‘cremades’ (burnout) i més del 85% de les infermeres parlen de nivells d’estrès alts. És molt difícil avaluar la causa-efecte, però la pandèmia és una de les causes de la reducció de la força de treball infermer”.
Respecte d’aquest tema Catton explica que “tenim infermeres i treballadores de salut molt resilients. Però això no és la solució, perquè no són elles les que han de treballar més i adaptar-s’hi. La solució passa per més recursos i identificar on són les vulnerabilitats i debilitats reals. L’altre tema de la salut mental és que, quan la gent arriba al punt de dir ‘no puc continuar fent això’ i marxa, no és per dos o tres mesos, sol ser una decisió permanent”.
Sobre la realització d’un nou estudi sobre l’estat de la professió infermera pel 2025, Cipriano avança que “pel primer informe, sabem que no hi ha massa col·laboració entre els mecanismes d’informació dels governs i les nostres associacions d’infermeres. Creiem que hi ha la necessitat de clarificar les categories dels individus inclosos en el nombre d’infermeres reportades perquè molts països inclouen diferents tipus de professionals com a infermera. Volem estar segurs que hi ha una definició clara del terme infermera que condueixi a aquesta categorització de dades i, també, volem conèixer les altres categories de personal incloses en l’àmbit de la infermeria, però que s’han de reportar de manera separada. Volem l’estratificació de les dades per obtenir resultats més reals i esperem que els números actuals canviïn de manera significativa en molts països”.
“No tots els països han perdut una proporció significativa d’infermeres; però, tot i això i sense informació fiable, escoltem de manera continuada que, potser, el 20% de la mà d’obra es prejubila o abandona la professió per fer una feina menys estressant. Per aquest motiu volem tenir una instantània més acurada de quina és la veritat després de la pandèmia. De fet, probablement, estarem més d’un any a fer això perquè sabem que hi va haver gent que va deixar la feina de manera temporal després de la primera onada de la pandèmia, però que després hi van tornar. Ara bé, l’altra part és que ha crescut el nombre de jubilacions d’infermeres, pràcticament, a tots els països i aquesta és una altra dada que hem de saber i com ha afectat el conjunt total d’infermeres. L’objectiu de l’actualització de l’informe és deixar enrere els números que, fins ara, teníem sobre la força laboral i, també, incorporar les solucions proposades”, destacava la presidenta.
Un altre tema que ocuparà l’estudi, detalla la dirigent infermera, “és la contínua escalada de les crisis humanitàries, particularment, l’atenció a les persones migrants i refugiades. Una preocupació constant perquè les condicions humanitàries varien d’un lloc a un altre. El CIE ha col·laborat en algunes localitzacions, particularment en l’atenció dels refugiats d’Ucraïna que han anat als països de la vora, a l’Europa de l’Est. Sabem que les nostres associacions aliades fan tot el que poden per ajudar, no només les persones que han deixat Ucraïna, sinó també les infermeres que han sortit del país i a les quals se les ajuda a trobar una feina amb la idea que, algun dia, puguin retornar”.
Altres temes que inclourà el nou informe estan relacionats amb la mà d’obra i, en especial, amb la formació. “Hi ha molts països que volen incrementar el nivell d’accés i, per tant, l’entorn universitari requereix inversió”, diu la Dra. Cipriano.
Howard Catton especifica que “els resultats de l’informe de Singapur de 2019, estaven basades en les dades recollides abans de la pandèmia. Per aquest motiu, estàvem esperant amb moltes ganes aquest segon ‘Informe mundial sobre l’estat de la Infermeria’ perquè hem comprovat l’impacte de la pandèmia, el qual hem anomenat ‘Efecte Covid’, en la salut física i mental de les infermeres i, ara, cal analitzar-lo amb les dades que hem recollit”.
D’altra banda, Catton també deixa clara la resposta del CIE enfront de l’estratègia que alguns països estan adoptant, basada a posar infermeres no registrades en rols on habitualment hi ha infermeres registrades per augmentar ràpidament la força de treball. “Uns llocs que supleixen altres treballadors, com ara treballadors socials o auxiliars d’infermeria. Sabem per l’evidència que la relació entre infermeres registrades i la seguretat del pacient és determinant. Per tant, no hem de substituir les infermeres per altres treballadors sanitaris. Les expectatives es posen en el 2025, un any en què l’actual estratègia global per la infermeria i la llevadoria finalitza i se n’establirà una altra”.
Una altra qüestió rellevant per Cipriano és “que alguns països estan invertint menys diners en salut. Ens hem centrat a intentar entendre, país per país, el perquè de la manca d’infermeres i hi ha la paradoxa que, en alguns estats, la mancança només existeix en indrets concrets. Alhora, també tenim una llista de països que tenen moltes infermeres, metges, farmacèutics o terapeutes; però a l’atur. Això ens torna al punt que hi ha d’haver una inversió més gran per cobrir les necessitats de salut”.
Finalment, la Dra. Pamela Cipriano afirma que “les infermeres ens hem de concentrar en assolir posicions de lideratge. Molta de la feina que fem, el 80%, pot ser realitzada per altres treballadors. La realitat és que passem molt de temps fent papers o tasques i informes menors. Cal preservar el nostre temps per les cures essencials que només nosaltres podem fer”.[]
