Aquest mes de març fa un any de l’inici d’una pandèmia que ha obligat a replantejar l’atenció i cura dels pacients. Responsables i membres dels equips d’infermeria de les unitats de cures intensives dels hospitals universitaris Arnau de Vilanova i Santa Maria, i de les unitats de pacients crítics de la clínica Mi Novaliança i de l’Hospital Vithas Lleida fan balanç d’aquests mesos.
ELS EQUIPS D’INFERMERIA DELS HOSPITALS I CLÍNIQUES DE LLEIDA EXPLIQUEN COM VAN VIURE LA TRANSFORMACIÓ DE LES UNITATS ESPECIALITZADES EN UNITATS COVID19
SI BÉ LA COVID-19 ha posat a prova el sistema de salut i la professionalitat de les infermeres i els infermers, el col·lectiu ha demostrat estar altament qualificat per adaptar-se als canvis i noves situacions. Fins i tot, en molt casos, liderant l’adaptació a aquesta nova realitat. Formació diversa i organització de comissions de seguiment han estat claus per afrontar la Covid-19 des de l’àmbit infermer.
FORMACIÓ A L’HUAV PER REFORÇAR L’UCI EN CAS DE NECESSITAT
Per fer front a la pandèmia durant aquest mesos, totes les mans han estat benvingudes i setanta professionals sanitaris de l’Hospital Universitari Arnau de Vilanova (HUAV), infermeres i facultatius especialistes, van rebre una formació específica el darrer trimestre de 2020, per donar suport al Servei de Medicina Intensiva en cas que fos necessari en funció de l’evolució de la pandèmia de la Covid-19.
El curs C19 SPACE, organitzat per la European Society of Intensive Care Medicine (ESICM), va estar finançat per la Comissió Europea i es va desenvolupar en diversos hospitals europeus amb el mateix objectiu: formar 10.000 professionals sanitaris que normalment no treballen a l’UCI, per reforçar aquestes unitats de cures intensives en cas de necessitar ampliar la seva capacitat. La formació va comptar amb una part telemàtica i una altra de presencial en la qual els alumnes disposaven d’ulleres de realitat virtual per endinsar-se en un tour per les unitats de cures intensives i així conèixer les diferents fases i equipaments. El curs va estar impartit per les infermeres i els metges de l’UCI com a docents.
FORMACIÓ PEL MANEIG DEL MALALT SEMICRÍTIC I CRÍTIC PER LA COVID19 A L’HUSM
Un nodrit grup d’infermeres i infermers de l’Hospital Universitari Santa Maria (HUSM) van participar en la formació “Maneig del malalt semicrític i crític per la Covid-19” del CatSalut amb l’objectiu de desenvolupar i promoure una pràctica assistencial segura del pacient Covid-19, basada en la millor evidència disponible, mitjançant l’adquisició dels fonaments clínics sobre la malaltia i posterior millora de competències dels professionals implicats.
En aquest sentit, l’objectiu tornava a ser disposar de preparar el major nombre de professionals per fer-ne front, davant el important increment de pacients Covid-19 ingressats en els centres i les UCI. Coneixements específics sobre com abordar els pacients i, en concret, aquells més greus; una formació que també volia accentuar la seguretat dels professionals i dels pacients, alhora que garantir el continuum assistencial.
Aquesta formació estava especialment adreçada a totes i tots els professionals susceptibles de contacte directe en el maneig de pacients Covid-19 crítics i semicrítics i, especialment als sanitaris que s’incorporaven al procés assistencial en una unitat de cures intensives.
COMISSIÓ MULTIDISCIPLINÀRIA DE SEGUIMENT COVID19 A MI NOVALIANÇA
L’equip d’infermeria de la clínica Mi NovAliança va participar de manera activa en la Comissió Multidisciplinària de Seguiment Covid-19, durant la pandèmia. Un grup de treball propi, vinculat a la comissió territorial de Lleida i que va formar part del Pla de Contingència d’aquest centre sanitari en reobrir les portes, totalment renovat, a les acaballes de la primera onada, el juny de 2020.
Aquesta coordinació amb el Sistema de Salut, ha permès a Mi NovAliança seguir els mateixos protocols de tractament que la resta d’hospitals de l’entorn territorial.
Així, Mònica Valdés, directora d’Infermeria de Mi NovAliança, assegura que des d’aquesta comissió professional “les infermeres han fet una feina molt valuosa i de contínua adaptació dels protocols específics del nostre centre; cada dia ha suposat una adaptació en funció de l’evolució de la pandèmia”.
“Ha estat molt important la presència de les nostres infermeres dels diferents àmbits a la Comissió Covid: hospitalització, semicrítics, quiròfan i de la coordinadora de prevenció de riscos. La majoria d’elles havien treballat a l’inici de la pandèmia en altres centres –nosaltres teníem la clínica tancada per les obres de reforma– i això ens va aportar la visió sobre la malaltia que ens mancava en l’àmbit assistencial”, explica Valdés.
VITHAS LLEIDA ACTIVA LA SEVA UNITAT COVID-19 PER ADULTS CRÍTICS
Anna Guiró, infermera i directora de Vithas Lleida, explica que el dia 14 de març de 2020, moment en què es va decretar l’estat d’alarma, l’hospital va paralitzar tota la seva activitat programada reformulant-ne tot el funcionament a nivell d’estructura i de capacitat dels serveis, així com de planificació de personal i recursos; amb l’objectiu de garantir la seguretat, tant de pacients com de professionals, i maximitzar l’eficiència del centre sanitari que es va convertir, encara més si cap, en un hospital àgil i flexible, capaç d’adaptar-se a les necessitats de cada moment. El Pla de Contingència va consistir a transformar la UCIM en Unitat Covid-19 per a adults crítics, duplicant el nombre de llits assolint una capacitat de sis pacients.
Un canvi especialment rellevant, per la seva complexitat assistencial i organitzativa, que també es va produir en la Unitat de Semicrítics de l’hospital. Aquesta unitat –que fins llavors comptava amb tres llits destinats a la cura de pacients amb un nivell de complexitat més alt, principalment en el post quirúrgic immediat– va reorientar la seva activitat assistencial per oferir llits de vigilància intensiva i donar resposta a la creixent demanda d’atenció de pacients Covid-19 crítics.
Davant la nova situació, Guiró explica que un dels principals desafiaments va ser el logístic, ja que per a dur a terme el pla es va haver d’adaptar tot l’espai disponible en l’àrea d’Urgències de l’hospital, que va passar a formar part íntegrament de la Unitat de Crítics. “No sols va ser necessari reassignar un espai per a atendre les urgències de l’hospital, sinó que vam haver de redissenyar tots els circuits de la Unitat de Crítics Covid-19 per a garantir la seguretat dels professionals i pacients; i optimitzar l’espai, els temps d’atenció i els recursos materials, principalment els equips de protecció individual”, detalla la infermera directora del centre.
Anna Guiró recorda que també va ser necessari dotar la unitat de llits adaptats per a la cura d’aquests pacients i es va fer incorporant els llits cedits per altres centres no hospitalaris “i, fins i tot, alguns d’ells procedents d’altres hospitals de Vithas i tot això en qüestió d’hores”, emfatitza la infermera. Per descomptat també s’hi van haver d’incorporar respiradors i els materials fungibles associats, ja que en tractar-se d’una unitat de semicrítics sense atenció a pacients amb ventilació mecànica no invasiva, la dotació en el moment d’inici de la pandèmia era absolutament diferent.
Els respiradors es van obtenir del bloc quirúrgic de la nova Unitat de Vigilància Intensiva i, també, es van rebre equips provinents d’altres hospitals del grup hospitalari, principalment dels centres Vithas València per la facilitat en el trasllat. “L’esforç i les gestions del servei d’electromedicina van fer possible disposar de la dotació completa en tan sols dotze hores”, destaca Anna Guiró.
“Fa un any, les nostres vides van canviar de manera sobtada tant a nivell social i laboral com, evidentment, a nivell emocional i psicològic”
NÚRIA CORTÉS. INFERMERA DE CRÍTICS. HUAV
Núria Cortés, és infermera dels Servei de Crítics de l’Hospital Universitari Arnau de Vilanova de Lleida i, com a personal sanitari de primera línia en la lluita contra la Covid-19, és molt conscient que “fa un any, les nostres vides van canviar de manera sobtada tant a nivell social i laboral com, evidentment, a nivell emocional i psicològic; i vaig viure moltes emocions, sensacions i canvis en el meu entorn familiar i laboral”.
En l’àmbit familiar, la Núria es va veure obligada a renunciar a la reducció de jornada que tenia per fer-se càrrec de la seva filla de tres anys, per tal de reforçar el servei davant la sobrecàrrega assistencial i la manca de personal entrenat. La seva parella, sanitari com ella, també va estar a primera línia durant els mesos més durs. “Això suposava que havia de dependre de la padrina per tenir cura de la meva filla quan els dos pares treballàvem i fèiem el canvi de torn. En aquells primers dies, exposar la meva mare que té factors de risc, em va crear una mica de angoixa”, recorda la infermera. Que, alhora, destaca que “aquesta situació ha fet que a nivell familiar estiguem més pendents de les vies de transmissió dels virus i que la meva filla convisqués des de petita amb el gel hidroalcohòlic i aprengués a saludar amb el colze”.
Pel que fa a l’àmbit laboral, “en l’època de més pressió, el març i l’abril, cada dia era un dia de lluita personal i assistencial. Recordo que els primers dies de contacte amb pacients Covid-19, tenia por a allò desconegut, a si podria enfrontar el que estava passant, por a no contagiar-me i no contagiar els de casa…”.
N. Cortés recorda que “veies persones en estat molt crític i no podies donar més de tu mateixa. Les famílies no podien estar amb els seus. La solitud envers aquests pacients és un sentiment que ha estat molt present en el nostre dia a dia i nosaltres hem estat la seva família en el decurs de la malaltia”.
Aquesta infermera s’entristeix pensant que “la persona quan ingressa i passa a dependre d’una màquina per poder respirar, sense acomiadar-se de la seva família, l’última cara que ha pogut veure es la teva”. Però, també troba “molt gratificant quan, desprès de trenta o quaranta dies d’ingrés, aquella persona aconsegueix superar la malaltia i es retroba amb la seva família. O aquella primera vídeotrucada amb la dona, els fills, els néts… Tot plegat, és molt emocionant”.
Altres sentiments, que destaca Núria Cortés són els de “ràbia i frustració, perquè en general hem estat molt agraïts per les mostres de suport per part de la gent, però segons anaven passant els dies, veiem que tant jo com els meus companys hi posàvem el màxim esforç i, tot i així, la gent en general no entenia el que estava passant i no seguia la mesures de protecció”.
Per aquesta raó, la Núria, que actualment segueix lluitant contra la Covid-19 a primera línia, demana a la ciutadania que “mantingui l’us de la mascareta i del gel hidroalcohòlic perquè això no és una broma i és entre tots que podrem fer que això s’acabi i recuperar, si més no, part de la nostra vida diària”.
“Un dels pitjors moments que recordo és la sensació d’impotència davant de la soledat dels pacients, aïllats en un box i sense poder tenir a la família al seu costat”
NÚRIA FORNS. SUPERVISORA D’UCI I ÀREA AMBULATÒRIA. HUSM
Núria Forns, és supervisora d’UCI i Àrea Ambulatòria de l’Hospital Universitari Santa Maria (HUSM) i també fa balanç d’aquest any de pandèmia. Forns assegura que fa un any, quan apareixia la Covid-19 i s’estenia a l’altra punta del món, “poc ens pensàvem l’impacte que allò suposaria en les nostres vides i que, un any després, continuaríem immersos en aquesta situació d’excepcionalitat”. Així, d’un dia per l’altre, es va haver de reorganitzar l’hospital i limitar zones per atendre als pacients amb Covid-19, seguint les instruccions dels protocols i guies que s’actualitzaven dia a dia.
Aquesta infermera recorda que, tot i que l’UCI de l’HUSM disposava de vuit boxes dels quals només s’utilitzaven sis i, va ser amb la pandèmia que es van habilitar els altres dos amb tot el material i aparells de què en disposaven en aquell moment. També es va haver d’augmentar la plantilla de l’UCI amb professionals d’altres serveis i s’hi van incorporar, entre d’altres, infermeres de consultes externes, de gabinets, d’unitats d’hospitalització i, fins i tot, d’Atenció Primària. “No sabíem com actuava aquell nou virus que venia de la Xina, però teníem clar que provocava una gran afectació a nivell respiratori i, si la situació s’agreujava, suposava acabar connectat a suport ventilatori”, explica.
El primer pacient positiu que va ingressar a l’UCI de l’HUSM venia de l’Hospital d’Igualada per col·lapse sanitari “i, llavors, ens vam preguntar si això també podria passar a la resta d’hospitals. A partir d’aquí, començà el degoteig d’ingressos de pacients procedents de l’Hospital Universitari Arnau de Vilanova, de l’Espitau Comarcal dera Val d’Aran, de l’Hospital Comarcal del Pallars, de l’Hospital de Puigcerdà… Ja teníem la unitat plena i els vuit boxes eren insuficients. Se suspèn tota l’activitat ambulatòria, s’atura el quiròfan i l’àrea de reanimació postquirúrgica es converteix en la segona unitat de crítics, amb capacitat per a cinc pacients més. És llavors quan es comença a parlar de sostre terapèutic…”, relata la Núria.
El personal expert en UCI era limitat, però en comptar amb el suport del personal de l’àrea quirúrgica, es va poder donar cobertura a les dues unitats de crítics que en aquells moments hi havia a l’hospital. “L’adaptació a aquesta nova situació no va ser fàcil. Vam haver de formar-nos i formar altres companys sobre el funcionament dels nous aparells de suport ventilatori i monitoratge del pacient crític que anaven arribant i sobre la correcta utilització dels equips de protecció individuals. Tot un repte per a nosaltres que ens vam haver de protegir de cap a peus per a realitzar totes les activitats assistencials”, destaca la supervisora.
Una de les situacions més dures per a les infermeres i la resta de personal sanitari va ser la falta d’Equips de Protecció Individual (EPI) i la sensació d’estar desprotegits, que va anar desapareixent amb l’arribada de material, fins i tot, material que els hi van fer arribar diferents empreses, associacions i particulars, segons explica Forns.
“Però tant o més dur que la falta d’EPI, va ser la impotència que sentíem davant de la soledat dels pacients, aïllats en un box i sense poder tenir a la família al seu costat. Tot el que havíem estat treballant per humanitzar l’assistència a l’UCI, permetent l’entrada de les famílies durant les 24 hores, se n’havia anat en orris”, destaca la Núria Forns que recorda com “el personal d’infermeria havíem de suplir les famílies i estar al costat dels pacients en uns moments molt durs per a ells i, per això, vam incorporar les noves tecnologies per permetre la comunicació amb els seus éssers estimats”.
La infermera del Santa Maria insisteix que la pandèmia ha comportat una situació de sobrecàrrega de treball, però també emocional provocada per les situacions viscudes que, de vegades, assegura que poden resultar difícils de gestionar. “No només hem hagut de fer front a la malaltia sinó que també ens hem hagut d’enfrontar a les nostres pròpies pors, por al desconeixement, por a infectar-nos i a infectar els nostres…”, diu.
Fent balanç, la Núria es mostra optimista i creu que després de moments molt complicats, amb l’inici de la vacunació, sembla que ja queda menys perquè tot acabi.
“Hem atès els nostres pacients sense posar en risc el nostre personal sanitari, dissenyant els circuits adients i facilitant els diferents equips de protecció individual”
MÒNICA VALDÉS. DIRECTORA D’INFERMERIA. MI NOVALIANÇA
Mònica Valdés és la directora d’Infermeria de la clínica Mi NovAliança, i fa balanç del que ha estat per a les infermeres i infermers del centre aquest any de pandèmia, especialment a la Unitat per a Pacients Crítics.
Mi NovAliança va reobrir les portes el 5 de juny de 2020, en plena pandèmia, després de dur a terme un ambiciós projecte de reforma que la va mantenir tancada més de vint mesos. La clínica havia renovat completament les seves instal·lacions, guanyant capacitat quirúrgica i posant èmfasi en un dels seus elements diferencials: la Unitat per a Pacients Crítics, element de gran rellevància a l’hora d’oferir més seguretat i possibilitat d’abordar patologies més complexes. La Unitat està formada per cinc boxes equipats amb monitoratge centralitzat.
Així, Mi NovAliança pren contacte amb la Covid-19 des del primer dia de la seva reobertura, un cop superada la primera onada i amb l’experiència sobre la malaltia de les professionals que ja havien treballat en altres centres des de l’inici de la pandèmia. Una situació que, segons explica Valdés, els hi ha permès haver “atès als nostres pacients sense posar en risc el nostre personal sanitari, dissenyant els circuits adients i facilitant els diferents equips de protecció individual”.
La directora del servei explica que quan va arribar la segona onada, “per nosaltres el debut de la pandèmia al nostre centre”, la situació va exigir a infermeres i infermers una gran capacitat d’adaptació per dos motius: “es van trobar amb un espai totalment nou i, també, una malaltia nova que ens avisava que encara estava present”.
Valdés recorda que va ser necessari moure infermeres d’altres serveis, com quiròfan i urgències, cap a l’àrea de semicrítics, on van estar a l’altura de les circumstàncies tot no ser el seu servei de referència. “Aquesta experiència ens va servir d’autoaprenentatge i la següent onada ja ens vam situar amb més mitjans tècnics i personals”, puntualitza.
En el seu dia a dia, la plantilla dels professionals de l’àrea de semicrítics ha conviscut amb la posada en marxa de nous aparells i noves tècniques. “Han estat uns mesos de molta feina, i s’ha vist com les infermeres han fet un esforç molt generós, renunciant en les pitjors èpoques als seus descansos i festes. En general, el compromís de tots els treballadors sanitaris ha estat excel·lent i sense reserves davant la situació”, destaca Mònica Valdés.
La directora d’Infermeria de mi Novaliança considera que “hem afrontat amb èxit situacions que no hauríem pensat mai que ens tocaria viure, i ho hem fet amb valentia i decisió”. I posa l’èmfasi en que “és molt reconfortant per a les infermeres i infermers, rebre les paraules i gestos d’agraïment dels pacients i familiars. És el màxim reconeixement que podem tenir per la nostra feina de cuidar amb rigor i professionalitat”.
“Els professionals no solament s’esforçaven per a la millora clínica del pacient, sinó també per a mantenir el seu estat d’ànim i suplir la falta de contacte amb el seu entorn i el dels seus éssers estimats”
ANNA GUIRÓ. INFERMERA I DIRECTORA GERENT. VITHAS LLEIDA
L’hospital Vithas Lleida, que compta amb Olga Serra al capdavant de la direcció d’Infermeria, va transformar el servei de semicrítics en Unitat Covid-19 d’Adults Crítics, amb un gran esforç d’innovació i d’adaptació a la nova situació. La seva directora, Anna Guiró, recorda com van haver d’anar superant els diferents entrebancs que provocava la gravetat de la pandèmia, especialment pel que fa als subministraments.
La gerent del centre explica que també va ser necessari aprovisionar el servei de recursos materials específics i, davant l’elevat consum de fungibles, va ser necessari triplicar el subministrament per part dels serveis centrals. “La dispensació centralitzada dels fàrmacs va constituir un altre dels reptes en les etapes inicials de la pandèmia, però va ser solucionat gràcies a l’esforç del servei de farmàcia hospitalària”, diu.
“Però, sens dubte, l’autèntic desafiament i el major assoliment va ser l’adaptació a la nova situació dels professionals sanitaris i, especialment, dels professionals d’infermeria que van liderar la unitat i que encara avui continuen fent-ho”, destaca amb cert orgull la directora que també és infermera.
“Preservar el staff de la Unitat de Semicrítics per a la posada en marxa de la Unitat de Crítics Covid-19 i comptar amb la incorporació dels professionals de l’àrea d’Urgències i del Bloc Quirúrgic va resultar avantatjós. Aquests professionals compten amb una major capacitació per al maneig de la patologia crítica, al mateix temps que estan més familiaritzats amb l’entorn físic i els recursos tècnics d’una unitat d’aquestes característiques. També va ser clau el suport d’aquests professionals al personal amb menor experiència en aquestes àrees, de tal forma que no sols van realitzar una labor assistencial, sinó que també van exercir de docents a aquells professionals que es van incorporar de manera ràpida a la unitat”, reconeix l’Anna.
A més, per satisfer les necessitats, aquests professionals van veure alterats els seus ritmes de treball, “passant a realitzar torns de dotze hores en períodes de dues setmanes i amb una setmana íntegra de descans, durant la qual continuaven donant servei a la unitat en cas de necessitats del servei” detalla Guiró. I tot això, destaca la infermera, “amb la incomoditat i sobreesforç que comportava que pràcticament la totalitat de la jornada es desenvolupava de forma continuada amb els equips de protecció individual: granotes, ulleres o pantalles, doble guant, doble màscara, etc.”
Les professionals també van assumir el repte d’atendre persones en un entorn d’aïllament absolut, la qual cosa va suposar un esforç afegit. En aquest cas Guiró celebra que “els professionals no solament s’esforçaven per a la millora clínica del pacient, sinó també per a mantenir el seu estat d’ànim i suplir la falta de contacte amb el seu entorn i el dels seus éssers estimats. Objectius que van aconseguir amb escreix, fins i tot, malgrat els EPI, el cansament i la inquietud d’enfrontar allò desconegut.”
Mirant enrere, l’Anna pensa que “tot i els reptes, dificultats, assoliments i esforços”; l’exercici realitzat ja forma part de l’experiència professional i personal de tot l’equip. I, en definitiva, es congratula que “una vegada més, s’ha posat de manifest la necessitat i la fortalesa del treball en equip. Hem demostrat la capacitat de resiliència de metges, infermeres i altres professionals de l’hospital, davant situacions crítiques; i hem sabut transformar les nostres instal·lacions i els nostres protocols de manera àgil i eficient, preservant en tot moment la seguretat de pacients i professionals i mantenint els màxims estàndards de qualitat assistencial possibles en circumstàncies tan complexes i canviants”.[]
